Prada 2005
XXXVII Universitat Catalana d'Estiu:

Societats en trànsit. Memòria i Futur.
El paper de la memòria en la construcció de la societat. SS

humanitats/ àrea d'història de l'art:
L'art, una re-acció transformadora

dijous 25 d'agost

ENCONTRE IV
Neus Buira Ferré
àmbit: net art/ territori: memòria-recerca-comunicació.

Ideadora y gestora de <quelcom.net>.
Recollir i comunicar formes no dualistes de sentir, pensar i fer,
provinents de qualsevol temps, cultura i subjecte; amb la intenció de
comprendre i trascendir les contradiccions (conflictes) de la societat actual.
Em pregunto com pensem, com mirem i què fem (contingut i forma);
<quelcom.net> concentra el procès de fusió d'art, pensament i vida,
utilitzant la xarxa com a espai continu d'exposició i comunicació sense burocràcia.

informe (a partir dels apunts d'Anna Pujadas)

La sessió comença amb un exercici d’escriptura espontània #.
De forma espontània hem de relacionar mots a les paraules que ella ens digui.
Hem d’escoltar la paraula, baixar-la fins a l’estómac, sentir-la, i relacionar-hi 3 paraules.
No s’ha de reflexionar, ha de ser un acte d’immediatesa, d'instantaneïtat.
Les paraules dites una després de l’altra són: jo/ els altres/ lloc/ món/ terra/ univers.
Un cop l’exercici fet, diu que el treballarem al final, i que ara ens explicarà
la seva evolució artística.

Els inicis
Ens explica el seu origen modest, de família no intel·lectual, la seva arribada a Barcelona
com a noia de comarques, el seu descobriment del món de l’art.
El seu pas de la figuració a l’expressionisme abstracte i d’aquest a l’abstracció geomètrica.
Els primers contactes amb les noves tecnologies a Alemanya, en una escola on va
estudiar 2 anys, llenguatges com la fotografia, el vídeo, el gravat.
Les tècniques per ella només són canals per comunicar-se no l’art en si.
Perquè l’art per ella és un mitjà d'autoconeixement.
Es tracta d’exterioritzar el que portes dins, com una mena de catarsi contínua.

En la primera sèrie fotogràfica, cercava la presència nua de gent calva.
Sense ornaments, era el rostre, la presència, l'individu, l’únic que li interessava.
Un joc d’identitat i de diferència.


retrats 1993 (fragment de la sèrie)

Volia assolir una imatge entre la desaparició i l’aparició, i el revelat va ser molt difícil.
Era molt subtil, era treballar amb l’antítesi de la fotografia per assolir una figura esvaint-se.
Tant complicat era assolir la perfecció del revelat, que la còpia definitiva que va fer dels 9 retrats,
es va convertir en original, en peça única i irrepetible. La fotografia va ser per ella un mitjà de
retornar a la figuració, la recuperació de les formes tal i com estem acostumats a percebre-les.
En aquell temps, estava molt interessada en la identitat i la genètica.
La pintura li permetia especular models de relació, d’identitat.
Imaginació del codi genètic = estructures que s’anaven contraposant d’informació molt bàsica
(groc, blau, vermell), amb una combinatòria que tendia vers l'infinit.

s/t 1993 (fragment)

En iniciar filosofia sorgir la 2a sèrie fotogràfica. Són caps, presències, estars.
El cap és tamany natural. El model tenia un focus de llum que li venia de dalt directament al front.
Passats uns minuts, allí assentats perdien la noció d’espai. Aleshores el model es trobava en la situació
que ella buscava per fer la fotografia. La resolució no li importava, només li importava expressar.

qué miras/ Eva (retrats 1994-5)

El darrer treball pictòric va ser per una exposició feta ran de la radicalització de la geometria.
Primer intent de pintura orgànica. 6 quadres enganxats amb un marc negre pintat a la paret directament.
Com un codi genètic. XXY és el darrer treball, desprès del qual decideix deixar la pintura.

s/t 1996

xxy 1996


Anys de compaginar estudis amb treballs varis, exposicions, projectes de gestió cultural, ... .
Estàs en un món que és pur teatre i el difícil és moure’s en ell sense perdre el fons.


La sortida del món de l’art contemporani
L'any 1989 seria la data d'un abans i un després.
Va ser llavors que es va començar a preocupar dels valors i que va "perdre la innocència".
Llavors deixa de fotografiar rostres, comença a fotografiar coses i es posa a escriure compulsivament.
Li sorgí fotografiar objectes dins de l’àmbit domèstic. Prendre consciència de en quin món es viu.




Informes de 1 pasajero/ I. denuncias 1999 (sèrie fotogràfica 1999-2002)
Projecció d’un treball fotogràfic de Neus Buira.

Al finalitzar 1999, sortí "full power" el símbol del cor elevat a l'infinitèsima potència.

L’any 2000 va ser frenètic ja que va fer 5 exposicions en 3 mesos.
En aquells moments el domèstic havia agafat tal protagonisme que va decidir portar
la sala d’estar de casa seva al museu. La va traslladar amb tot el que hi tenia,
menys la llibreria, la qual va ser reproduida fotogràficament, n'era una rèplica.
Li van proposar traslladar-la a una altra exposició al país basc i s’hi va negar.
Traslladar-la a un altre museu era convertir la aquella sala d’estar en "peça", "obra".
La sala d’estar estava entre l’art i el no art. Era art perquè havia decidit que ho fos,
però no ho era perque era producte del mateix viure, del temps viscut.
Llavors a l’exposició de San Sebastian va anar vers al punt zero de l'art.
El punt zero és aquell moment, aquell gest, que ens porta a començar a escriure,
a dibuixar, a ratllar sobre un paper; són notes que sovint guardem, que tothom crea,
que són l'inici de la intenció del fet artístic.
Es va emportar doncs "notes", en una carpeta dinA3 a San Sebastian i
les va penjar en un dels angles de la sala que se li havia atorgat.
Les va penjar amb celo, espontàniament, com ho hauria fet al seu taller,
una exposició antiestètica de futures obres, d’esbossos.
En mig de la sala va col·locar una taula, una cadira, papers i coses per escriure
amb un cartell que deia: << ...?¿quién eres?¿... >>.


Diarios 12.2000 (fragment de la sala)
Quan l’exposició es va acabar, la sala estava transformada.
En ser-li retornat el material de l'exposició es va trobar amb 3 caixes plenes de papers i objectes
varis inversemblants, tot afegit al que ella havia posat. Va inventariar el que hi havia a les caixes.
Es va adonar que la majoria d’elements escrits eren d’estudiants que havien anat amb l'escola
a veure l’exposició. Va comprendre que, de fet, no va massa gent a les exposicions d'art contemporani,
que aquestes tenen un efecte limitat de contacte amb els altres, de comunicació.
Segons conserges del Museu, un grup de gent anomenats "artistas en acción" va utilitzar la sala
per a fer un ritual, una performance... .
La sala havia esdevingut una zona temporalment autònoma, un lloc d'expressió lliure.

Va decidir deixar progresivament el món de l’art contemporani,
per progressivament integrar treball, desig i vida.
L’art ha d’expressar el millor que tens dins teu i no tan sols el negatiu, el conflictiu.
Has de donar a l’altre el millor que tinguis de tu.



L’art dels s. XX és un reflex del drama del subjecte i el món.
Però, fins quan cal seguir traient tot aquest conflicte que un porta a dins?
Ella va decidir que si feia quelcom era per aportar el millor.


# Represa de l’exercici d’escriptura espontània.
Es tracta d’ajuntar-ho tot. De veure quines paraules entre tots hem relacionat
a cadascun dels 6 conceptes que ella ens havia dictat. Posar en comú.



No es tracta pas de veure què ha dit cadascú sinó d’ampliar-nos a nosaltres mateixos.
De guanyar registre en funció del registre de l’altre.
L'important d’aquest exercici és reconèixer les pròpies limitacions i com ens podem obrir.
Moltes de les mancances que tenim a nivell personal existeixen també a nivell col·lectiu.
Construir-se un mateix amb l’ajuda de l’altre.

Síntesi feta amb totes les paraules (mapa mental col.lectiu del moment):