Prada 2005
XXXVII Universitat Catalana d'Estiu:

Societats en trànsit. Memòria i Futur.
El paper de la memòria en la construcció de la societat. SS

humanitats/ àrea d'història de l'art:
L'art, una re-acció transformadora

dimecres 24 d'agost

ENCONTRE III
Pascal Humbert
àmbit: grafisme/ territori: política

L'atélier des arpètes
Arpète = aprenent
Atélier = taller > lloc per treballar d'algú que té una relació física amb la seva feina.
Affiche = cartell > una cosa humil que es penja, s’arruga amb el vent i la gent s’emporta.

Entrevista realitzada al febrer de 2001 (Plec Informatiu d’eina)
- ¿Per què i com neix “l'atelier des arpètes” ?
L'"atelier des arpètes” va néixer el 1992 a Tolosa, una ciutat occitana de la part sud
de França. Va ser un col·lectiu petit de tres persones: Cécile Gras, Sophie Vinualès
i Pascal Humbert; tots tres vam intentar treballar en diferents llocs i per altres
empreses, i no ens va agradar gaire, llavors vam inventar el nostre propi camí.
- ¿Quins valors han estat cabdals pel vostre treball?
Sobretot l’ètica i una barreja de poesia i política (del sentit etimològic:
“politis”, interès comú i vida de la ciutat) sense oblidar l’humor.
- ¿Com considereu la relació Art - Disseny?
Nosaltres som dissenyadors i també artistes.
Treballem per a clients, amb encàrrecs; però treballem també per a nosaltres o
per regalar imatges, això és l'autoproducció. Si tenim ganes de fer una imatge
sobre un tema urgent, no ens podem permetre d’esperar un encàrrec comercial
sobre aquest tema, la fem ara mateix.
- ¿Què implica per a vosaltres, actualment, el "món del disseny gràfic" ?
El món del disseny gràfic és molt avorrit, els nostres centres d’interès són en
altres llocs: art, filosofia, literatura, ciència ...
- ¿Per què "Grafisme" i no "Disseny Gràfic"?
Perquè en francès “design graphique” no existeix, diuen “grafic design” a l’anglesa,
doncs “graphiste” i “graphisme” són més a prop de la tradició francesa del
“graphisme d'auteur”. Per contra,” grafic design” sona més corporatiu i publicitari.
De la mateixa manera nosaltres diem “atelier” (taller, com un pintor, un arquitecte,
etc) i no estudi (“studio”).
Per a mi és clar, però tinc certa dificultat per a dir tot això en català.

No hi ha cap frontera entre l'art i la comunicació.


informe (apunts d'Anna Pujadas)

El lloc
Diuen que el primer que faran serà parlar-nos del seu taller, perque la relació
amb el lloc de treball, la relació amb les eines (ordinador, però també fotocopiadora,
fax, retolador, goma, estisores) i amb l’entorn, és molt important.
És veritat que la potenciació que fem de la manualitat té una primera causa
en la manca de pressupost, però també és per convenciment. L’ordinador ocupa
cada dia més espai mental i hom perd el contacte directe amb el que és físic.
Manipular el document, tenir contacte amb el paper, tocar-lo, l'olor de la tinta.
Hi ha ritme, espai, hi ha art. La proporció, les dimensions cal experimentar-les.
Un cartell és més enllà d'un DIN-A3, de 40x60 en amunt. Un cartell és un objecte
al qual hom s’enfronta de peu i amb el cos, el cos influeix en l’obra, en la imatge.
En el taller hi ha imatge a disposició, en quantitat, per poder oferir i donar a aquells
que en necessiten fer ús.


Pascal i Cecile preparant la sessió per Prada.

Tota imatge que es pugui compartir arribarà més i millor.
L'obra del grafista no és una peça única sagrada.
Al taller hi ha també una paret de treball en la qual es pengen els esbossos,
materials, proves dels projectes. Això permet posar a la vista de tot aquell que entra,
ja sigui grafista, veí, carter ...) el propi treball.
D’aquesta manera els altres i l’entorn influeixen en el procés de treball,
el poden canviar, el poden derivar, hom es pot adonar d’una relació entre deus coses
que dins d’un ordinador mai haurien estat vistes en paral·lel, algú atzarosament pot fer
un comentari que al final resulti ser una idea clau, un nen pot variar l’ordre d’alguna cosa
i influenciar el discurs... . Tots els projectes que estan en procés de generar-se reben
múltiples influències beneficioses d’aquest intercanvi vital.
Cal relacionar-se físicament amb les coses.

El cartellisme
Existeix el cartell de "grafista" . Hom se’n adona en els cartells polítics,
que s’han convertit en la foto del candidat retocada com un actor de Hollywood.
A França la publicitat s’ha menjat tot i ara la norma és l’estil publicitari.
En molts projectes d’encàrrec proposem prescindir de dissenyar un logotip.
Existeix una dictadura del logotip.
Hi ha moltes maneres de generar una identitat i de facilitar el reconeixement.
L’ús d’un mateix color, d’una composició basada amb els mateixos principis, un estil...
Un logotip funciona per una empresa que té molt poder d’insistir.
Hi ha molta competència visual i un logotip és un element massa insignificant com per
fer-se veure entre la densitat visual. Si no es té el poder de multiplicar els productes
promocionals en diversos mitjans i de bombardejar l'usuari, el millor és generar
una imatge global, buscar solucions globals.

Cartell del dissenyador japonés Fukuda.

Sovint busquem expressament una imatge que no tingui finesa,
que tingui un aspecte rudimentari, com la d’una fotocòpia o bé un fax.
Utilitzem fotografies, textos, elements dels altres com a material.



És com tenir molts talents al teu servei, com ser director d’orquestra.
Ara bé, mai utilitzem imatges de l'"Imagebank" donat que són estereotipades
amb un estil estatunidenc que les converteixen en artificials.
El cartell pot tenir capacitat de transformació si, per exemple, es fragmenta
amb una part fixa i una altra que pot variar. A l'hora de penjar-lo és quan
aquestes dues parts són ajuntades i el cartell "muntat".
Aquest sistema permet també depassar las limitacions de les dimensions del format,
es pot assolir una dimensió de cartell ajuntant diversos fotocòpies DIN-A3.
Llavors la composició d’aquests fragments és crucial.
També es pot utilitzar la translucidesa del paper per aprofitar els canvis de llum i
crear efectes de color. Es pot fer que un cartell tingui una visió de lluny i una visió d'aprop,
un cartell que s’adapta al temps que l’usuari hi pugui dedicar, amb més o menys registres
de lectura en funció del detall... .



El cartell "Esclaves de l'amor" és imatge impresa però després passada per fax.
El fax, endemés és un instrument que, quan Internet no existia, permetia enviar imatges
a l’instant que el receptor tenia la possibilitat de copiar, adaptar, reutilitzar.
Volem una gràfica que la gent del carrer se la pugui apropiar i fer seva,
que hi escrigui damunt, que sigui estripada, solapada.
És com regalar poesia als altres. Enriquir-los i convidar-los a participar.
La feina del dissenyador és humil, el que fa pot acabar arrugat a terra,
en una paperera, ser usat per pelar patates.


"Ne pas plier"
Per nosaltres la trobada amb el grup de grafistes "Ne pas plier" va ser com una llum
en la foscor. "Ne pas plier" és un col·lectiu de gent que treballa la imatge i el text
en sentit polític. S’arrelen en la gràfica dels moviments de reivindicació dels anys'60.
Va ser un moment d’intensa participació popular on estudiants i obrers treballaven junts,
que va generar una tradició de cartellisme popular.
"Ne pas plier" és una derivació del col·lectiu "Graphus".
Alguns membres d’aquest darrer col·lectiu van inserir-se en les institucions per provar
de canviar des de dins, d’altres van considerar que les institucions tenen una inèrcia
que ens atrapa i que cal restar-ne al marge. Aquests darrers van formar "Ne pas plier".
"Ne pas plier" és una eina quasi física i també és un lloc. Un lloc per treballar, reunir-se,
fer workshops, preparar manifestacions, un lloc per guardar-hi imatge.
No és un lloc de negoci. És un lloc d’intercanvi on no es ven ni es compra.
Al taller de "Ne pas plier" hi ha imatge preparada per intervenir en la realitat social
amb la rapidesa del bomber. Aquesta imatge és gobal i no caduca, cosa que l’habilita
per ser eficient en qualsevol context i per ser usada d’urgència en qualsevol situació.
"Ne pas plier" té imatges que van ser concebudes fa deu o quinze anys i que, encara ara,
s’adapten a les reivindicacions que s’esdevenen. Van servir per la guerra del passat,
serveixen per la del present i serviràn per la del futur.
El reciclatge d’un objecte gràfic no és pas físic, sinó conceptual.
Una imatge es recicla quan es reutilitza, quan tot i canviar el context del qual va néixer,
s’aplica en altres entorns i funciona igualment, o sigui, comunica igualment.
Les imatges, si no estan sotmeses a una situació concreta, no caduquen.



Endemés les imatges de "Ne pas plier" no són egocèntriques i busquen la simplicitat.
Les imatges comunicatives per a les masses busquen coses fàcils de dibuixar,
que funcionin sense text perquè tothom les entengui. Això sol portar a una pobresa de sentit,
d’expressió verbal, de simplisme i caiguda en els tòpics que "Ne pas plier" esquiva.
Per altra banda sovint les de masses són imatges que semblen fer apologia del mateix
que denuncien Això s’esdevé molt amb les imatges de denúncia de la violència,
que cauen en l'estetisme de l’horror. La mort, la guerra pot ser bella.
La bellesa de la violència. És afegir dolor sobre dolor.
Parlar d’un tema difícil sense fer-ne apologia, donar sortida, posar esperança, alegria.
Som una societat que venim de segles de cultura, amb pintura literatura, poesia.
Passar d’això al simplisme esteticista és una deficiència.
Tenim un bombardeig constant d’imatge del consum i de la publicitat, sense ha cap mena
de pedagogia. És com aprendre l’idioma, sense aprendre literatura, la trampa de l’ofici
de les paraules. Situar-se en la pròpia ciutat fora del camí de cada dia.
Humor per comprendre l’agressivitat que hi ha a vegades en el món de l'antiglobalització.
Posar al servei de la gent sense veu, sense mitjans, sense feina,
la pròpia capacitat tècnica i artística.




Nosaltres no som els de decoració i d’animació, sinó que treballem les idees i els temes.
Es tracta d’oferir les teves eines, les teves facultats tècniques en favor d’uns valors
que assumeixes i defenses. Es tracta de fer una gràfica plural, oberta i no elitista.
Això queda implícit en la imatge en la manera com està feta,
en la manera com es presenta, en el lloc on es mostra.

Atélier des arpètes, ofrena de poesia Prada 2005

Aprofitar l’espai sobrant d’un cartell d’encàrrec per imprimir el que vols.
Collar la institució perquè augmenti el tiratge i quedin reserves per ús propi.
A vegades es pot parasitar la gràfica institucional, enganxar damunt,
fer imatges que s’adaptin, ajuntin a prototipus previsibles i els tergiversin.

És una lluita permanent.
Una cosa petita port canviar la vida.
És una feina col·lectiva, sense equip no existeix.

Cécile Gras (membre de l'Atélier des arpètes)

cc