2.1 coses bàsiques a treballar
Aspectes que cal treballar i tindre en compte alhora de desenvolupar una recerca,
o de fer qualsevol reflexió escrita.
classificació/anàlisi ordre construcció TEXTE construcció SENTIT (subjectiu-objectiu)
sobre l’escriptura i la construcció
d’un texte
discerniment
arguments criteris
comprensió
comunicació
 |
… com escribim el que estem pensant-sentint?
… com plantejem les problemàtiques?
… com raonem els fets?
… com exposem els arguments?
… com comuniquem les idees que tenim?
… com ens expresem, quin ús fem del llenguatge?
nbf nota prèvia:
. Quan sentim es manifesta la sensibilitat, allò subjecte-de-sentir sent.
(ref.: S. Agustín ‘soy porque siento’)
Quan pensem es manifesta el pensament, allò subjecte-de-pensar pensa.
(ref.: Descartes. “pienso luego existo” ; kant “… què és pensar?”)
Quan parlem (conscient o inconscientment) s’expressa el sentir i el pensar.
Hom pot parlar de coses que hom no sent i de coses que hom sent;
Hom pot sentir coses sense dir-les i hom pot també tractar de dir-les
en gestos, sons, imatges, paraules, esquemes, …, . [à ref. llenguatge-s]
Un cercle dinàmic: pensar allò que hom sent, sentir allò que hom pensa.
Quan hom diu el que hom sent i pensa, hom està relacionant cos i ment.
Quan allò que hom diu és allò que hom sent-pensa-i-fa,
hom no viu escindit el paradigma <cos-ment>;
hom integra 3 aspectes capdals que ens defineixen com ‘éssers humans’:
sentir.pensar.fer.
El dir, llavors, es converteix en reflexe del que hom és.
Quan hom aprofondeix en el què hom diu, hom està sent reflexiu.
Quan hom …
. Quan escribim, tractem de donar forma i transmetre idees, pensaments,
intuicions, sentiments, emocions, …. El texte n’és el resultat.
[veure el texte com espai de comunicació on s’expressen formes de pensar,
maneres d’entendre, de veure, de fer, ... , de viure, … .]
Un texte té forma i contingut.
Escriure un texte, és una cosa.
Escriure un texte … i que comuniqui, … n’és una altra.
Per escriptura entenc, tot <’acte’ ‘comunicatiu’> fet amb paraules i/o imatges.
L’escriptura no és limita a seguir un mer codi, lògica o pauta llingüística donada,
és quelcom més complexe.
Allò difícil en l’escriptura és l’expressar i el comunicar,
el donar forma als continguts.
Escriure suposa treballar amb conceptes, paraules (verbs, sustantius, adjectius, …),
imatges, signes, … , llenguatges;
suposa clarificar i ordenar idees,
enfocar preguntes, qüestions, problemàtiques,
plantejar-se maneres de dir les coses.
Parlar i escriure són ambdos <actes comunicatius>,
són “fets” en el temps.
El temps del pensament, l’escriptura i la mà poden o no ser diferents.
Quan escribim tenim la ventatja de que hom pot “rectificar” o “pulir” el que hom diu,
Quan parlem, allò dit, ja ha estat dit.
Cal tindre cura del com parlem, i del què diem al parlar.
Cal tindre cura del com escribim i del què diem al escriure.
Hi ha gent a qui li és més fàcil expresar-se i comunicar-se escribint que parlant.
Hi ha gent que s’expresa i es comunica millor parlant que escribim.
Un pot parlar amb fluidesa i agilitat, però alhora d’escriure se sent perdut, s’embolica
o simplement no troba la manera d’expresar allò que té-corr pel cap.
…
Hi ha qui primer escriu (tal com raja), i desprès en posteriors relectures discerneix,
ordena, classifica els continguts; i va construint, donant forma al texte (com qui va
moldejant un troç de fang) segons el tema o qüestió que tracti.
Hi ha qui primer fent ús d’esquemes, gràfics, mapes, index, … genera una estructura,
crea un “motllo” a partir del qual posteriorment desenvolupar narrativament el texte.
[ref.: F.Jacob à exemple del “bricoleur” i del “ingenier”]
Hi ha qui simultàneament maneja ambdues formes de procedir,
tan és “bricoleur” com “ingenier”, actua amb instint, intel.lecte i intuició;
recull de l’instant allò necessari, i fins i tot bell.
…
> alguns sutgeriments
. Aproximar l’escriptura a la veu.
Cercar la fluidesa, agilitat, lleugeresa en el pensament escrit.
Evitar frases (gramatical i lògicament) llarges i feixugues
que dificultin la comprensió del qué hom diu.
Evitar repeticions i redundàncies, innecessaries o inútils.
Tindre en compte els silencis, per on respira la veu, el texte i el blanc del full.
Posar cura a tot allò que dificulti una lectura fluida.
. No dir coses que no sents.
Cercar claretat; aclarir, enfocar, discernir, especificar, ordenar les idees,
els criteris, les intensions, els raonaments, el discurs, les situacions, … .
Cercar coherència, naturalitat, sinceritat … és la lucidesa del qué i com hom diu.
Pensar amb el lector, en el fet de comunicar-se, de parlar, a través del texte.
. Cercar precisió en la formulació de les preguntes, hipòtesis i tesis que hom pren de
referència, les afirmacions que hom fa, en les especificacions i ressenyes que hom dóna.
Cuidar l’agudesa i el rigor del qué hom diu, com hom diu i què hom veu.
No exagerar. Posar atenció als prejudicis.
Quan hi ha
fluidesa en el llenguatge i l’escriptura,
claretat en el pensament i en el sentir, i,
presició en la idees i continguts,
és més fàcil el comunicar-se.
Radera d’una bona redacció, sol haver-hi una bona reflexió.
. Cercar un estil narratiu propi i adient a la temàtica, problemàtica i entorn que hom
estudia/treballa. Hom pot utilitzar qualsevol estil: …-científic-tècnic-filosòfic-poètic-…etc.
Cadascú va trobant i triant la manera de fer-se entendre, de comunicar-se.
De vegades és útil fer
ús de diferents registres llingüístics.
Cura també amb la terminologia (els significats i connotacions dels
mots), per exemple,
no és el mateix parlar de <pedagogia> amb terminologia
física o matemàtica o
informàtica etc., on el sentit i contingut de la pedagogia es redueix a pura mecánica;
que parlar amb terminologia de carie humanistic (sociologia, antropologia, filosofia, etc.).
No oblidar que l’ “estil” és fill del devenir històric.
. Tindre cura del llenguatge, del seu poder evocador,
tindre cura del tó
“universalista”, globalitzador, no absolutitzarse amb el
llenguatge.
Atenció amb el tó imperatiu i prescriptiu, els “haver de
ser”, els “haver de”, són afirmacions
categòriques, ser-ne plenament conscients.
Sobre els usos i sentits de determinades paraules [veure el Dossier 3 de l’assignatura (2002-
2003) l’apartat :
<definiciones>; també en el Dossier 2 (2001-2002) hi ha una
secció dedicada als
usos de termes.]
sobre la lectura, el fet de llegir: com hom llegeix?
Quan llegim ràpit, sense posar veritable atenció, … hom perd contingut.
Llegir depressa i c o m p r e n d r e e l q u é e s t a s l l e g i n t, això és de genis!
Llegir en calma i profunditat, donant temps a la lectura, … pot ser i és un plaer.
sobre l’elaborar una recerca
Una recerca universitària, ha de fer palesa la capacitat analítica, sintética i crítica
de la persona que investiga.
. Quan ens plantejem fer una recerca cal tindre clar:
La temàtica que hom vol treballar,
la pregunta o qüestió clau que hom fa,
els aspectes que hi relacionem,
els criteris que hom tria de referència,
els procediments i/o metodologies que hom emprea,
i finalment
la intenció o propòsit que hom té.
. Una recerca en tant procès és sempre quelcom imprevisible.
El tindre clar la temàtica, la pregunta i els criteris, ens ajuda a no perdren’s
en el mar d’informació que hom va trobant.
El recull d’informació/dades, acostuma a ser caòtic, sovint desesperant;
quan comences a posar atenció en un tema, sovint tot t’acaba referint a aquest tema,
lo difícil llavors és discernir què t’interessa, quina informació t’és útil, i quina no ho és tant,
… .
En el procès de recerca no sols es dóna l’anar recollint informació sino alhora,
també el fet de tenir que ordenar-la; com més clar tinguis el que estàs buscant i
plantejant, més fàcil et serà anar classificant i estructurant tot allò trobat.
. Qui llegeix la recerca (el lector) pot tindre problemes en la recepció, sovint degut a:
- la poca claretat, ambigüitat, indefinició, dels plantejaments inicials del treball.
[tria del tema, acotació de l’àmbit o sector específic i qüestió que hom tracta]
- la dificultat d’enfocar.formular bé la pregunta i els aspectes que la contenen.
- la manca d’especificació dels paràmetres que hom pren de referència:
valors, criteris, hipòtesis inicials, procediments, metodologies; i que ens ajuden
a ordenar i estructurar els continguts.
. Alhora de presentar una rececar cal tenir en compte 3 aspectes bàsics:
- què hom diu
[els continguts, les idees, les intuicións, l’enfoc, els punts de vista, la mirada;
en el què hom diu hom pot veure la capacitat analítica i crítica, els prejudics, …]
- com ho diu
[les construccións gramaticals de les frases, l’estructura lògico-formal del pensament,
els estils narratius, … ; és també el què hom llegeix]
- què hom veu
[la forma en la que queda reflexat el contingut, la interpretació gràfica,
aspectes relacionats amb la “re.presentació” i el tractament de informació]
. A grans trets, hom pot diferenciar 5 fases en el procès de recerca:
1ª.- búsqueda i anàlisi de les dades de la temàtica que hom estudia.
2ª.- tria i organització de les dades segons qüestions plantejades i criteris.
3ª.- redacció, esquemes, creació de l’index, títols i subtítols, ordenació dels
pensaments i les idees més rellevants, estructuració del discurs segons
pregunta, temàtica, paràmetres de referència, …
4ª.- formalització o estructuració gràfica; ordenació dels continguts en l’espai
gràfic; distinció, codificació i jerarquització dels diferents graus d’informació
(títol general, títol específic, subtítols, texte-s, cites, referències
bibliogràfiques, esquemes, gràfics, fotografies, …; … tipografia i cossos
tipogràfics, colors, espais en blanc, canvis de línea, negretes, subratllats, … ).
Hom ha d’entendre el què hom diu per a donar sentit als aspectes formals
de la recerca.
Hom construeix el concepte gràfic en relació i en funció dels continguts.
5ª.- últimes relectures pulint, repasant, reajustant, … treient tot el que impedeixi,
estorbi o dificulti la comunicació (redundàncies i repeticions innecessàries,
excessiva densitat gràfica, inadeqüació títols-texte, index, intro, etc. …)
En aquesta fase s’hauria de
trobar la integració del:
què hom diu, com ho diu, i què hom veu.
[Aquestes 5 fases es poden donar de forma simultània i orgànica,
quan hom té cura dels 3 aspectes constitutius d’una recerca.]
. Hom pot anomenar estructura conceptual d’una recerca, a l’estructura o guió
des del qual ordenem els continguts informatius.
Aquesta estructura pot variar segons àmbit de coneixement, disciplina i entorn
específic que hom treballi.
Una estructura conceptual bàsica, aplicable a l’àmbit de Disseny és la següent:
títol general de la recerca
+ dades de la persona i/o grup de recerca/entorn-institució/duració/any.
O. index (esquelet-mapa de continguts).
I. introducció (breu presentació: tema, qüestió, aspectes tractats, criteris, intencions, procediments i/o metologies)
II. estudi de la temàtica i qüestió escollida:
. estudi antecendents (història)
. treball de camp (recull de informació, entrevistes, lectures, observacions, …,
amb anàlisi, tria i organització de les dades significatives).
. valoracions (conclusions relatives a la recerca feta) i reflexió crítica
III. proposta d’actuació (idea/plantejament/solució que hom dóna arrel d’haver
investigat el tema i qüestió escollits.)
IV. conclusions (reflexió-balanç final de tot el procès de recerca)
V. documentació (bibliografia, revistes, www, documentals, etc.)
VI. agraïments (quan un ho consideri oportú)
> què és un index? quina funció té l’index?
L’index és l’esquelet d’un treball.
És una síntesi conceptual de tot el treball realitzat,
on surten els conceptes/categories o títols principals.
Quan no hi ha index hom no veu l’estructura que té el treball,
hom no pot veure el què hi ha, ni el què s’ha tractat.
Hi ha d’haver absoluta coherència entre el que surt a l’index i
el que es desplega al llarg del treball
> per a què serveix la introducció?
Com la mateix paraula diu, la introducció ha d’’introduir (presentar) el tema de recerca
i la qüestió específica abordada, els criteris escollits, així com els procediments i
metodologies emprades; finalment ha de fer explícita la raó, proposit o intenció
que ha donat lloc a la recerca.
…
> quin sentit té la conclusió final d’una recerca?
Així com la introducció “obra” la recerca tot presentant breument el què seguidament
hom llegirà, la conclusió (o conclusions) “tanca” la recerca, és la sintesi final amb la
que s’acaba la recerca. Concluir … què vol dir?
. Hom pot anomenar estructura gràfica al què hom veu,
com estan re.presentats/interpretats gràficament els continguts sobre un paper o pantalla
(espais bidimensionals). L’estructura gràfica està directament relacionada amb el
tractament de la informació (també anomenat “arquitectura de la informació”) d’una recerca,
informe o estudi elaborat.
Es tracta d’acoplar el concepte-contingut a la forma gràfica i viceversa.
Com traduim la idea a espai gràfic, composició gràfica.
Es lo que relaciona els conceptes amb les imatges, i les imatges amb els conceptes
[eidos gr. à imatge i forma]
sobre el tractament de l’informació
És bàsic discernir i ordenar els diferents tipus d’informació que hom genera al voltant
d’un tema, una pregunta, etc.
. És en la 4a fase d’una recerca on el tractament de la informació pren protagonisme:
- destriar la informació útil de la borrosa o poc clara,
- revisar els textes, netejar-los dels abigarraments conceptuals, les repeticions, … .
- reconèixer els diferents nivells/graus de la informació que hom maneja:
títol de la recerca-nom-institució-duració-any/ index/ intro/ anàlisi/ proposta/ conclusions/ bibliografia/ agraïments/…/títol d’apartat o secció/subtítol-s/texte/
especificacions/cites/notes/peus de pàgina/imatges/gràfics/ … .
Tractar amb informació, suposa el construir-la, donar-li forma, sentit.
És la relació: imatge-concepte/concepte-imatge (estem parlant de “informació visual”.
Hom podria parlar també d’informació sonora. Quan hom tracta <image-concepte-so>, llavors el tractament
de la informació és més complex, hi ha més factors que intervenen)
. És util anar generant sobre la marxa: concepte gràfic, composició i estructuració
de les principals idees sobre l’espai (paper o pantalla), sempre segons continguts.
Són els esboços d’un plantejament gràfic.
Pensar l’espai gràfic en funció dels continguts i de la informació/dades que hom disposa,
és el treballar gràficament els continguts.
. Hom anomena jerarquia de la informació a l’ordre que hom estableix tant
a nivell conceptual com gràfic. Per exemple, quan et disposes a llegir una recerca,
el títol general i l’index (i també la intro) són les primeres claus per iniciar la lectura,
és amb lo que primer et topes, ja en aquest nivell aparentment tan elemental rebs
informació segons el títol o enunciat, la seva distribució en l’espai, la tipografia escollida,
el cos tipográfic, si està en negreta, en cursiva, el color, l’espai en blanc, … etc.
“TOT PARLA”.
> els títols:
El títol general d’una recerca anuncia el contingut general de la recerca;
el títol d’un apartat anuncia el contingut d’aquell apartat
el títol d’un subapartat anuncia el contingut d’aquell subapartat, etc.
Tindre en compta la perspectiva del lector, quan hom llegeix un titol “x”,
hom espera trobar informació y continguts sobre “x”, i no sobre “z” o “y”
Cal ser clars en els títols, clars i precisos, i si pot ser fluits.
Un títol a tu et pot semblar clar però per a una altra persona pot ser que li soni “a xino”.
– de què hem parles? (et diu el lector).
L’index, els títols i subtítols dels apartats són l’esquelet lógic-conceptual del treball.
Són els eixos des d’on s’estructura els diferents temes i aspepctes de la recerca.
> els textes:
Hom pot treballar gràficament els continguts d’un texte,
hom pot interpretar gràficament un texte,
hom pot generar reflexións gràfiques, …
… són les fusions de contigut i forma.
Hom ordena el texte fent ús de
partícules tant simples com
una <,>, un <.>, un <;>, <:>, <…>,
<”>, <-> etc. .
Tot allò relatiu a la gràfica d’un texte és important: una cursiva, una negreta,
un cos tipogràfic, un doble espai en blanc, un punt i seguit, un punt apart,
un canvi de linea, … una mayúscula, … un color.
Hom pot dintingir, separar, marcar gràficament el canvi de temàtica, d’época,
d'aspecte tractat. (…forma.contingut.forma.contingut.forma.contingut…etc.)
> tipografia i cos tipogràfic, interespais, interlineatges i espaïats:
Tindre en compte el caràcter i legibilitat, la presència i situació en l’espai;
Sobre els interespais, interlineatges i espaiats: atenció amb els espais en blanc
innecessaris, redundants, gratuits o simplement no raonats,
un doble o triple espai en blanc dins un mateix texte pot referir per exemple
a un canvi d’aspecte dins del contingut tractat, o inclús també por ser
un silenci; si té sentit o no dependrà del contingut (què hom diu i com ho diu).
> les negretes:
L’ús de les negretes com a indicis d’apartats, aspectes, trets característics, conceptes claus
del texte i/o treball, etc. . Poden ser simples marques en el text, i que a mesura que anem
llegint ens fan de guia, guien la lectura. De qualsevol forma que s’utilitzi, una negreta posa
énfasi, enforteix, reforça la paraula o frase escollides.
> el color:
El color no és un mer element decoratiu, transmet sensacions sutils influint en la lectura;
pot ser utilitzat tant com referent simbòlic dintre d’un context i cultura determinada,
o com a codi específic (llenguatge) per a organitzar informació.
No és el mateix un texte, una paraula, un títol, etc. escrit amb lletra
negra, gris fosc, gris mitjà, gris clar, taronja, verda, lila, … etc. .
Cal tindre en compte el contingut per a crear un codi de color o un altre.
. Cal tenir en compta també, el <<com s’ocupa l’espai>>;
pensar.estructurar l’espai gràfic en cercle i no sols linea recta.
Valorar el pes de la gràfica i si ajuda o no la comprensió de la informació i dels continguts.
[El disseny gràfic com a reflexe del què hom diu,
com a forma d’entendre el què hom investiga,
com a resultat del què hom ha comprès.]
. Organitzar/construir el texte (a nivell conceptual) suposa relacionar preguntes, tesis,
dades històriques, … .
Quan en el texte es planteja una pregunta, hipòtesi, tesi, etc.,
cal que sigui concisa, simple i clarament visible;
la famosa llei en disseny gràfic “menos es más” es molt útil aquí també.
És una qüestió d’ECONOMIA del LLENGUATGE! més val poc i clar que molt i confós.
Hom pot organitzar/construir la informació que hom disposa, de moltes maneres,
segons el tema i profunditat en la que es treballi i segons els criteris i aspectes que
previament hem fixat.
Segons tipus de informació hom pot ordenar/situar/construir/organitzar el texte
en funció de:
- geografia (latituds, emplaçaments, …)
- cronologia (temps històric: era, época, segle, década, any…)
- guerres, esdeveniments socials/internacionals…
- persones, personatges, empreses, grups polítics, societats, …
- problemàtiques socials, conflictes, …
- decrets, normatives,
- dades tècniques, dades estadístiques
- terminologia
- …
> informació burocràtica i tècnica:
són les dades tècniques/estadístiques/decrets/normatives/… , normalment
pesades de llegir de forma “narrativa”; acostumen a ser llenguatges especialitzats
(…ingenieria/informàtica/administració/govern/…), poc entenedors,
sovint són estructures llingüístiques abigarrades i feixugues conceptualment parlant,
sobretot pel que fa a la informació burocràtica. Cal llavors no reproduir “tal qual” la dada,
reproduint el buit de sentit que de vegades comporta, sino captar.compendre-la i
sintetitzar-la en fitxes o descripcions tècniques més esquemàtiques.
(En aquest cas hom fa ús de la capacitat sintètica i esquemàtica de l’enteniment per a captar
“l’essència” de la informació, i portar-la a un plà de comprensió útil per a la comunicació)
> informació adicional: són les aclaracions, notes, especificacions, matitzacions.
Dins del propi texte en ( ) o [ ] i en un cos inferior al del texte base (quan és quelcom
puntual i curt), o fora del texte obrint un peu de página (quan és quelcom més llarg,
per exemple un comentari o reflexió tangent, com un link al contingut què hom llegeix).
> relació: imatge-texte/texte-imatge:
Imatges que acompagnen paraules, paraules que acompanyen imatges.
De què parla el texte i què hom veu en la imatge?
On coloques la imatge? al costat de què? en relació a què?
Una imatge pot reforçar/corroborar/verificar/aclarir… allò que hom diu amb paraules.
Què veu l’ull, què pensa la mirada.
El poder de la imatge pot evocar silenciosament, contribuint a fer comprendre la idea
que hom vol trasmetre, l’estat de coses que hom descriu, etc.
Quan triem una fotografia per a explicar el què diem, tindre en compte que no es el mateix
un primer plà (detall), un plà mig o un plà general. (sobre l’enquadrament fotogràfic/ zoom’s)
Si hom posa una imatge cal especificar què és el que hom veu (descripció breu i adient)
Quan la imatge és un gràfic, o una taula estadística, o quelcom trobat en un llibre,
cal posar la referència
d’on s’ha tret, i colocar-ho conseqüentment en relació
al texte.
La resol.lució de les imatges cal que sigui adequada segons suport (72
dpi si és suport
digital, i de 144 a 300 dpi [segons tipus d’imatge] si és paper).
> les cites: frases o fragments de textes, estrets de llibres, revistes, www, … .
Una cita ha d’anar en cursiva i/o en “ … “, especificant la font bibliogràfica o documentació
completa d’on s’ha estret (autor, títol, capitol o volumen, nº pàgina, … ).
Quan la cita ocupa més de 3 linees, es posa fent un canvi de linia.
Quan s’agafa un article de referència, retallant allò que no trobem rellevant,
cal indicar amb (…) les linees del texte que no hem agafat, així com
respectar al màxim possible la font originaria del texte que estem re-interpretant.
Al posar una cita estem relacionant continguts, visions, opinions, idees, …,
obrint el texte vers una forma o una altra de pensament,
segons autor-a esmentat i tradició a la que correspongui.
Les cites normalment indiquen referències afins, preferències conceptuals;
són aportacions, guies…, també poden ser d’ajuda alhora d’exposar problemàtiques,
idees, o a l’hora d’argumentar quelcom en la recerca.
Cal entendre-respectar el contexte d’on ha sortit una frase o sentència
abans d’utilitzar-la com a cita.
Si es fa un treball teòric i es pren un llibre clau de referència, a partir del qual o be s’ha
extret molta informació o s’ha seguit el discurs donat, cal llavors indicar-ho ja en la intro,
especificant ressenya bibliogràfica.
. com fer una ressenya bibliogràfica
[criteris seguits per Anna Pujadas i Neus Buira (Anàlisi i Crítica del Disseny I i II)]
Un llibre, un capitol d’un llibre, una revista o diari, un article d’un llibre, revista o diari,
en tant referents bibliografics, es poden codificar de moltes maneres, una manera correcta
és la següent:
LLIBRES
COGNOM Nom; Títol del llibre en negreta, cap. Títol capitol en cursiva, p. o pp.,
ed. nom de l’Editor o l’Editorial, col. nom de la col.lecció, Lloc i any de l’edició.
[orig. titol llengua original © lloc i any primera edició en la llengua original]
REVISTES o DIARIS: articles
Títol de la revista o diari en negreta: Títol de l’article en cursiva, p. / p.p., lloc i any de
la publicació.
Altres fons de documentació:
FORUMS/JORNADES/FESTIVALS/EXPOSICIONS >
Títol del forum-jornades-etc. en negreta; Institució o Centre, lloc, dies i any
de la jornada, www. ......./....
WEBSITES
www.nompàginaindex.com-es-net-org-.../secció-link/....
(segons estructura de navegació de la pàgina)
L’adressa donada ha de portar directament al tema o qüestió a la qual es fa referència.
DOCUMENTALS (suports audiovisuals)
COGNOM Nom; Títol del documental en negreta, duració en hores-minuts-segons,
llengua/ V.O., any i lloc de la realització. Génere: ... cine/vídeo art-experimental-
publicitat-...; format: quicktime,VHS, betacam, miniDV, ..., DVD ...; Realitzador, Productor
i distribuidor.
> abreviatures:
VV.AA. = varios autores
ed. = editorial
col. = colección
nº = número
vol. = volumen
cap. = capítulo
p. = página /pp. = páginas
op. cit. = ’obra citada’ de un autor ya citado o recien citado (la página puede ser distinta)
ibidem = misma página y obra citada
ej. = ejemplo
orig. = original
ref. = referencia
work in progress 2002-4/.