Qüestions obertes
sobre DISSENY
TENDÈNCIES
PROFESSIONALITAT
ÈTICA
SOSTENIBILITAT
CREATIVITAT
CAOS
COMUNICACIÓ
CONEIXEMENT
TENDÈNCIES, PROFESSIONALITAT, ÈTICA, SOSTENIBILITAT
dx 11.10.00 (G1/presentació Esther Saíz- g, Reyes
Gifra- i)
¿? Quin és el paper del
dissenyador davant dels estereotips?
·
Juga
amb ells portant-los, per exemple, cap a altres contextes, sense oblidar mai
la premisa que assenyala que comunicar (per 1 dissenyador-a) significa vendre.
Punt de partida: anàlisi del
mercat i veure (analitzar) les respostes als mateixos
problemes
per part dels professionals.
·
Importància
de l’experiència obtinguda en cada treball.
Texte adicional: Carolina
Fernández; Disseny
i estereotips.
dx. 18. 10.00 (G1 / presentació Miquel
Capo- g)
¿? Es correcto hacer que un producto aparente ser de mayor calidad
de la que le corresponde?
·
La
respuesta general fue que muchas veces uno se debe adaptar a lo que quiere
el cliente, aunque no se esté
de acuerdo.
[n : siguiendo esta “lógica”:“el que paga, . . .
manda”. … ¿A eso llamamos
“ser un profesional” ?]
¿? Qué implica ser un
profesional?
dx. 25. 10.00 (G1 / presentació Marcel
Joan- g)
¿? sobre la relació: Creativitat
i Professionalitat.
textes adicional: Verónica Vilaseca; Pequeñas
reflexiones sobre mi breve experiencia laboral.
Joan
Castillo, El
món laboral i jo, aquesta realitat mal pagada.
Marcel Joan; Creativitat i
Professionalitat
Miquel Capo; Creativitat i
Professionalitat
Sònia
López; Un
nou punt de vista
dx 15.11.00 (G1/presentació Pep Trias-
p)
“Les noves
tecnologies faciliten molt la vida però no saben comunicar-se amb les
persones.”
¿? Sobre la relació:
Tecnología, comunicació i humanisme.
Texte adicional: Pep Trias; L’home tecnològic i la
tecnologia humana.
dx 22.11.00 + 29.11.00 (G2/resum: Oriol Piferrer Saló- g)
¿? sobre ecologia i disseny.
Partint d’una primera aproximació
als dos termes, busquem les arrels etimològiques del mot
‘ecologia’:
“eco” provinent del grec,
està relacionat amb la idea de “so”, resonància i amb
el concepte de “casa”.
D’altra banda “logia”
provinent també del grec “logos”, està relacionat amb
la capacitat llingüística del
pensament; la “lògica” com a
estructura, construcció sistemàtica i dinàmica que
possibilita allò que tot
sovint s’anomena pensament “racional”,
lògic.
Seguidament, trobem en el diccionari (quin?)
que la paraula “ecologia” ve definida com la interacció
dels organismes entre ells i el seu entorn.
Iniciant
una primera reflexió a partir d’aquestes definicions, es contempla
com en l’actualitat, aquesta
interacció
entre els organismes, ve determinada per les diferents activitats que
desenvolupen els éssers
humans
en el planeta.
“… tot
s’està adaptant a l’humà …”
L’entorn
“natural”, l’espai físic “natural”,
“l’herència natural” , està minvant i sent
reduït progressivament
a les
condicions i forma civilitzatoria actual predominant.
Cada cop
més l’espai “natural” és intervingut,
transformat, en benefici d’una cultura “d’organismes”,
incapaços
de valorar irespectar la natura com a fons vital de l’existència
“orgànica”, la vida.
Cada cop
es més evident, que la manera actual d’interactuar amb el medi,
ens aboca a la destrucció
dels
elements (aigua, terra, aires, foc) que en un principi ens fa possibles.
La
contaminació del 50 % dels rius que hi ha en el planeta, i més properament del mediterrani;
els
problemes de la desertització, dels territoris “radiactius”
ocasionats per les guerres I l’experimentació
“científica”,
l’otzó i els problemes que suposa a curt i llarg termini
l’escalfament dels dos pols, la
contaminació
atmosfèrica i la ya no possibilitat de poder parlar d’aire
“pur” en tot el planeta, el problema
dels
residus tòxics i de les terres desfertilitzades arrel de
l’abús químic que s’ha aplicat a les zones de cultiu,
la
qüestió dels transgènics i la manipulació
genètica de certs éssers vius, la pol.lució sonora de les
grans
urbes, . .
. . Les estadístiques
comencen a parlar de xifres preocupants, davant les quals, si més no,
l’humanitat
ja no pot quedar-se indiferent.
“Aquesta …
interacció ens porta plantejar el
problema ara emergent i cada dia més clar
de la sostenibilitat
entre les accions humanes i els recursos que ofereix l’entorn.
Així dabant una
cadena de consum sense frè s’haurien d’economitzar els
recursos, arribar a una
interacció (més sostenible) entre usuaris i
productors, treballar … a nivells més particulars (el dia a
dia de
cadascú) i que es seguissin (progresivament)
a nivells més generals. Això s’acconseguiria a
partir d’una educació ecològica i una
conscienciació de les problemàtiques existents.
La
conscienciació davant aquests problemes ha anat creixent i s’ha
arribat al nivell actual perque
des de fa temps (sobretot a partir dels anys 50 I
sobre60, desprès de la 2ª guerra mondial) hi ha hagut gent al
darrera que
també l’ha denunciat. Però ens trobem (encara) davant el
problema amb una situació
en la que conviuen les
noves visions … sobre el tema i les que han anat generant aquests
problemes de
sostenibilitat.
… costa fer entendre que el que és nociu per al medi ambient, ho
és també per a nosaltres
mateixos (en tindriem un síntoma en la perdua
d’agudesa (sensibilitat) de part
dels 5 sentits).
Aquesta reflexió
sobre l’ecologia, dins el contexte del disseny, ens porta a veure en un
primer
moment el fet de
valorar, de vegades execivament
… una preocupació per la tecnología,
deixant de banda el
medi.
En el mateix diccionari
trobem que la paraula “disseny” se la defineix com a esboç
d’un objecte
amb funció
quotidiana, combinant utilitat i estètica; com un procès anterior
a la fabricació d’1
objecte, tant la seva
imatge com en l’espai que ocupa. Així tenim adjectius en el
disseny com
“útil”,
“qüotidià”, a més de la “producció
industrial”.
Amb aquest referents no
costa massa veure que la relació del disseny amb el nostre entorn,
en
conseqüència, amb el nostre medi, ens fa trobar lligams amb
l’ecologia.
Així definiem
que l’ecologia dins el
disseny es vincularia a l’impacte de la forma en un
entorn determinat amb
allò que realitzes. Així a l’hora d’entrar a
dissenyar podem tenir
en compte la
utilització adequada dels recursos, la recerca d’enginy, i tirar
els projectes
endavant tenint en
compte els màxims punts possibles per tal de tenir
una metodologia
de treball
més ecològica
[tant en el
procès com en el resultat final, … si tenim uns valors
ecològics en nosaltres,
hauríem de
mostrar una coherència entre el que expressem i el que realitzem).
Tenim doncs que el
dissenyador treballa amb coses que afecten a la gent,
que hi estàn
pròximes. Podem percebre problemes i intentar trobar les solucions.
Per tant nosaltres com a dissenyadors tenim la
possibilitat d’”educar”
amb el nostre
treball, tant a consumidors com a clients.
Fins aquí ha
quedat palesa la relació del treball del dissenyador amb un entorn; com
el seu
treball impacte en
l’entorn. Però també ens plantegem com afecta aquest entorn al
dissenyador. La cultura (específica,
autoctona, relativa, particular) seria una possible influència molt
directa, és el
cas que sovint s’ha parlat d’un “disseny mediterrani”. (influència de la geografia,
la
climatologia, la cultura i la historia (entre altres) generada en un lloc
concret)
Per aquesta regla (enfoc, punt de vista) trobariem
un disseny força diferenciat arreu, però
ens trobem que potser,
cada cop més, hi ha un disseny més homogeni, més estàndar.
¿? Podriem
parlar de pèrdua d’identitat? pèrdua de cultura doncs?
Prenent
com a exemple el desenvolupament arquitectònic i urbanístic de la
nostra pròpia ciutat,
A Barcelona, trobem una
varietat arquitectònica destacada, així, per considerar-la una
ciutat
cosmopolita, necessita
de la integritat d’aquesta diferenciació d’espais. (El cosmopolitisme, no sols
es
dóna en les infraestructures, sino també en la integració
de les diferències culturals que cada ètnia i país
aporta.
Una ciutat pot anomenar-se cosmopolita quan en ella es fa possible no sols la
tolerància i
convivència
de les diferències sino també quan hi ha un continu
diàleg, intercanvi i comunicació.)
… tot i que
actualment s’entreveu l’intenció de combinació
d’elements autóctons
amb d’altres
més estàndars.
El problema no
és que hi haigi estàndars (models o programes fruit del fenòmen mundial de la
globalització),
sinó que hi
estiguis posat sense haver-ho escollit.
Personalment senyalaria
que aquest estandar que fa perdre diferenciació, podria ser el que ve
marcat pel capitalisme (actual). Aqui
destacaria una frase treta de la revista ADBUSTERS on avisa
als dissenyadors de
mantenir-se apartat de les companyies que volen que menteixis per elles.
Així, s’hauria de tenir present el criteri del
dissenyador com a persona a més de com a
professional.
…
En
relació a totes aquestes problemàtiques, finalment sorgien
doncs les preguntes de si podiem ser
un mateix tot i estar
dins una cadena de treball, de si ens haviem d’adequar a una manera de fer
per entrar dins els “mundillos” de la nostra actitvitat
laboral.
Vèiem (tambè) que un grup (empresa, estudi, etc), com + gran es fa, més complexe és
alhora i menys
s’accepten les
diferències. (com
si a major complexitat de l’empresa, major especificitat es demana per
part del
treballador: com l’oferta de treball, posem el cas, d’una
multinacional, redueix tot sovint l’activitat
d’un
dissenyador a un punt del procès productiu.)
Resum:
D’aquesta manera
podriem dividir el debat en 3 parts més o menys diferenciades i sempre
vinculades:
1ª à el problema de l’ecologia. (conscienciació)
2ª à la relació amb el nostre treball (impactes d’allò que fem)
impactes del disseny
en l’entorn bio-socio-lògic è sostenibilitat i disseny
¿? Es pot parlar
d’un disseny sostenible?
¿? Processos i
solucions ecològiques en el món del disseny
¿? Quins valors
ecològics té i practica un dissenyador.
3ª à la identitat i la relació d’aquesta
amb l’entorn.
Creativitat
standaritzada vs creativitat
“autòctona”
Relació
d’allò particular amb allò generalitzat o estandaritzat.
Sobre els problemes de
la globalització: l’homogeneització,
l’anul.lació de les
diferències
culturals, pèrdua de identitat.
¿? Podem ser un
mateix tot estant dins d’una cadena de treball ?
¿? Sobre la
qüestió del “disseny standard” i la identitat
pròpia del dissenyador.
Texte adicional: Neus
Casademont; Ecologia
i disseny.
dx. 22.11.00 (G1/presentació Nausica
Solà-g)
¿? Es necessita vocació per
treballar en una professió?
·
La
Nausica considera que t’ha d’agradar el treball que triïs,
perque sino no ho fas a gust, no et
pots sentir motivada.
[la manca de vocació pot portar sovint a treballar
exclusivament pels diners, deixant de banda o oblidant
tant la qualitat formal, conceptual i ètica
d’allò que hom fa. El fet de tindre “vocació”
per quelcom et porta a implicar-te i profunditzar voluntàriament, per la
simple motivació, en tots els nivells de l’experiència i
del coneixement que implique la teva activitat. Ex.: un professor “de
vocació”, a més de transmetre el que li agrada, acaba
tenint un coneixement profund del que suposa la pedagogia.
¿? Què implicaria ser dissenyador per
“vocació” actualment?]
dll
27.11.00 (G1/debat sobre què és o implica l’
“Oci”)
Sobre la
Cultura de l’Oci
texte: neus buira; sobre Cultura de
l’Oci (en Temes: Linea de
Costa)
dll
11.12.00 (G1)
Arrel de la pregunta plantejada per Diego Ramos:
¿? Què t’emportaries en 1 altre lloc?
Sobre la qüestió de dissenyar un
producte pràctic i fàcil de transportar, i en relació a
l’espai doméstic
i el mobiliari, surt la pregunta:
¿? Es possible dissenyar un tipus de
mobiliari nòmada?
Aquesta pregunta obra o ens porta a la
relació entre: nomadisme i disseny,
La qüestió del
“nomadisme”, en termes generals, es planteja des dos punts de
vista:
.
hi ha el nòmada per qüestions laborals,
.
i hi ha el nómada per qüestiós vitals, en tant que filosofia
de vida.
En tant que el nòmada
“vital”, no acostuma a dur a sobre gaire més que allò
indispensable, i fa us del
seu enginy i de la casualitat de l’instant
per abastir-se d’allò que necessita en cada moment, … ;
el nòmada per lligams laborals seria el
interessat en comprar o emportar-se, aquell moble o aquell
objecte perque li dongués la suficient
calidesa i/o comoidat en el nou emplaçament.
S’analitza l’interès de la proposta
d’en Diego de crear un mobiliari nòmada contemplant, entre altres,
la qüestió ecològica dels materials, els
hàbits de reciclatge, l’edat i el poder adquisitiu del possible
interessat, etc.
. . .
Finalment, portant el tema en un altre nivell, es relacionen
les nocions implícites en la consideració del
nomadisme com a “modus vivendi”: deriva,
desplaçament, transitorietat i moviment continu, amb els
hàbits de consum, creats sobre els principis
econòmics o exigència del mercat actual, la qual ens
estimula i quasi bé ja ens obliga, a canviar sovint
d’objectes.
Algú dels allà presents, sintetitza aquesta
relació: nomadisme-hàbits de consum, amb la evocadora
frase:
“consumir : comprar, usar i
tirar”
dx
13.12.00 (G1/presentació Javier Valcarce-i)
¿? Has de “vender” tu
proyecto o simplemente exponer y presentar lo que te gusta?
¿? Debe el diseñador comportarse
como un publicista o un estratega del marketing?
¿? Si no coincides con los valores
competitivos del mercado no tienes posibilidad
laboral?
¿? Profesionalidad, Ética y Moral
personal.
dx 10.1.01 (G1/presentació Mireia
Beltrán i Marta Masferré)
¿? “S’aguanta”
actualment, el concepte del món del dissenyador d’èlit?
texte adicional: Joan Castillo; El món del
disseny, una visió personal.
Arran del comentari fet per Marta Masferré:
“vull tenir temps per a viure, no vull estar
pensant tot el dia en disseny. . . “
Surt la pregunta sobre si es necessari estar mirant
l’entorn constantment amb ulls de dissenyador:
. moltes
vegades és fora de l’ambient laboral/estudi on se
t’acudeixen idees relacionades
amb els projectes que estàs realitzant.
. importància de tenir un entorn diferent al de la
pròpia professió. El “enriquir-se” per diferents
punts de
referència. Importància del no tancar-se,
no caure en ambients endogàmics on pràcticament no hi ha
obertura a d’altres móns. La creativitat es
nodreix de tots els entorns ens els que vius.
dx 17.1.01 (G1/presentació: David
Flores, Meritxell Calvo, María Palahí /g )
¿? Cómo puedes ser creativo
dentro de las limitaciones del mundo laboral?
dll 29.2.01 (G1/resum Emma Vila-g)
Sobre la
qüestió ética a la feina.
¿?
S’han d’agafar feines amb continguts amb els quals no hi
estàs moralment d’acord?
…
personalment crec que
és important està d’acord amb el que estàs fent,
però un ha de guanyar-
se la vida, i fins que
no estiguis assentat, s’ha d’agafar el que es pugui. A mi, el que
em fustra del
disseny, és que
per molt que acceptis o rebutgis una feina, el disseny en sí és
frívol. És donar
una imatge, una cara, a
un concepte que no fas tu directament. Per molt que fagis una
campanya de
protecció del mediambient o en contra la fam mundial, tu com a
dissenyador,
no ajudes directament a
la causa. Fins i tot fas el contrari, formes part d’una societat
consumista,
que necessita repartir
futllets (que per si mateixos ja suposen un gasto i una contaminació)
perque els que
contaminem i mengem el que volem, ens sentim millors amb nosaltres mateixos
(tot plegat: una
farsa). Però per molt que no ho volem admetre, els que vivim al primer
món
formem part
d’aquest gran cercle viciós, que anirà creixen, fins el dia
que exploti.
(n : si
cadascú dels integrants d’aquest sistema “consumista”
no fa “res”, per petit
o insignificant que sigui l’acte, l’hàbit o pràctica
ecològica, social, etc., que un faci, és obvi que un dia o altre
“explotarà”. Sols
parlant, .
. . ja em vist o està + que comprobat, que no s’arriba a gaire
més lluny que de les paraules.
Per sort
no tots els humans van per la vida “explotant-la” o
“especulant-la”. De fet, cada cop és més gran el
nombre de
gent que va prenen decisions, canviant hàbits, . . . és un
procès molt llarg i lent, encara que de vegades no ho sembli, com el
deixar de creure en una cosmovisió geocèntrica i passar a creure
en una
cosmovisió
heliocèntria. . . . Ja coses que es tornen evidents per elles
mateixes. . . . Tot és una
qüestió de
temps.]
Sobre els espais i hàbits estereotipats.
Una altra
qüestió interessant que va sortir … va ser la relació que hi ha entre mobiliari i
hàbits
de les persones. Com un
simple canvi de distribució de mobles pot afectar els hàbits i
les
relacions entre les
persones. Crec que moltes families, parelles, …, podrien millorar
immensament la seva
comunicació eliminat o redistribuint un simple moble. Per
experiència
pròpia, he
passat de viure en un pis on els àpats es feien a la cuina, a un on els
àpats es fan al
menjador. Doncs, amb
les mateixes persones, la relació ha canviat. La vida a la cuina, sense
televisió,
sofà, ..., fa que les sobretaules siguin llargues, hi ha molta
comunicació i feedback entre
les persones. La vida
al menjador en canvi, crea distraccions: el sofà, la tv, i
l’actitud es dispersa.
Aquest fet m’ha
fet plantejar coses com: pq hem de tenir tv, sofà, gran moble amb
vitrina, …,
es tracta d’un
espai estereotipat, que ens ve implantat per la societat. Una societat on per
regla
general tothom segueix
la corrent, on sembla que poques persones realment pensin si és aquella
la vida que realment
vol viure.
dx 31.1.01 (G1/presentació: Aina
Pongiluppi, Emma Vila- g )
¿? Què és el disseny
gràfic? Quins valors m’aporta? Són realment els que busco?
¿? Quina
funció social té el disseny?
Quin paper tenen els
dissenyadors en la societat actual?
“Tot
va de cara a vendre més i no sé si hi ha algo més al
radera”
“El món del disseny
és molt frívol”
¿? Què fa
un quan li agrada el disseny com a treball però no comparteix alguns
dels seus valors, com
ara la frivolitat que tot sovint implica?
. . .
“Abans els dissenyadors
estaven considerats artistes.
Ara els dissenyadors
d’élit estan considerats com a arquitectes.”
. . .
¿? Com fer
compatible la creativitat amb la professionalitat?
Creativitat-Professionalitat-Ética
La professionalitat és negativa quan
l’exigència d’una empresa o client et fa renunciar
als teus valors moral i étics
més bàsics, elementals. L’experiència laboral, sigui
com sigui
aquesta, és sempre positiva, en el sentit de que aprens, pot
ser a vegades, a força de
“cremar-te”, a
decantar-te per un tipus de feina o una altra. Com va dir en Pascal Humbert
(jove dissenyador gràfic
francès que va presentar el seu procès de treball el dx 14.2.01):
“… de vegades també has de
dir NO.”
Texte
adicional: Esther
Gonzalez;
Ética professional en el disseny gràfic
Respecte als
estudiants, . . . (resum:
Marta Torelló)
“…busquem pautes marcades, una
fórmula per dissenyar. En molt casos tenim un neguit o
una creença a tenir que
ser els millors ……… de la classe, d’EINA
…………
És una inculcació
d’EINA tenir que ser el millor? Aconseguir destacar-se, crear-se un mite?
D’on ve? De la
competitivitat? De l’ambició?
¿? Què
vol dir ser “el millor de tots”? No pot ser un entremig?
Has de buscar el teu equilibri.
¿? Per què la gent
jove busca els camins marcats? les pautes?
Esperem una fórmula ja
feta. Hem d’aprende a arriscar-nos, ningú té la
fórmula.
(n : “LA” fórmula,
… no existeix.)
(…)
Els estudiants no veiem un terme
mig alhora de cabussar-nos en el món laboral?
Només veiem dos extrems:
“maxaca” o “dissenyador d’èlit”.
(…)
La nostra generació,
pateix problemes diferents als de la generación del BOOM dels 80.
Com juguem? Com ens movem?
Si no tenim neguit, ni ens
qüestionem ni ens preguntem ……………..
sense preguntes no hi ha
moviment. Sense moviment, no hi ha creació.
(…)
La necessitat de ser creatiu va
més enllà de l’encàrrec. (ja sigui del professor o més
tard del client).
Treballar la teva creativitat
sense tenir cap encàrrec, és positiu.
Els estudiants em de deixar de
funcionar només per encàrrec.
[n: .
. .
¿? Què fas, simplement,
per que et ve de gust? Perque “vols” fer-ho, a més a
més de que t’ho haigin dit o recomanat o encarregat?
L’aprendre és un
compromís amb un mateix. Com va dir un dia el Manel Clot parlant
casualment sobre el desig, …
“… les espectatives
és lo que ens mata …”. Tot així, tots sabem lo dificil
que és deixar de fer-nos espectatives . . . ,
. . . així anem d’estressats ¡! Sovint, quan deixes d’esperar
res, . . . llavors . . . “tot” és possible. ]
dx 7.2.01 (G1/presentació: Raquel
Valls, Alex Pirard- p ; Sandra Rabassa, Gemma Terol- g )
¿? Què opciones hay de cara al
mundo laboral?
Se plantea la posibilidad de ampliar mucho
más de lo que están los límites de actuación del
diseño, …
¿por qué no colaborar un
diseñador industrial en un centro de investigación
genético junto a biólogos?
Esto implicaría un tipo de
diseñador con una cultura o unos conocimientos que abarcasen no
sólo su
especialidad sino también la especialidad
con la que se relaciona directamente.
. . .
. . .
creación de espacios ambientales, atmósferas, etc. para
“nuevos” prototipos, guiones o
maneras de entender y utilizar el video juego.
. . .
CREATIVITAT,
CAOS, COMUNICACIO, CONEIXEMENT
dv 20.10.00 (G2/presentació Mariona
Bordas i Mireia Vilaseca -i )
Arrel de l’exposició feta per Mireia Vilaseca,
on valorava d’una manera exclusivament
negativa, el fet de ser caótica i desordena; vaig
trobar oportú relativitzar els judicis
estereotipats o prejudicis no raonats, amb caire
força “determinista” que hi ha sobre nocions
com: ‘caos’, ‘desordre’,
‘desquilibri’, etc.; portan a reflexió, una de les relacions
capdals,
actualment, en teoria del coneixement i psicologia
cognitiva: Creativitat
i Caos.
¿? Què hi veus de posititu en el
CAOS ?
en plantejar-li aquesta pregunta, ella mateixa es va donar
compte, fent memòria de la seva pròpia
experiència, de la importància del
“caos” per a generar idees, i posteriorment ordre.
. . .
sobre la relació: ORDRE-DESORDRE
texte adicional: Silvia
Santaeugènia, Sobre
l’ordre.
Sebastià
Brossa; Ordre i Desordre: Caos.
dll 23.10.00 (G1)
¿? El disseny influencia en les formes
de pensar de la gent?
dx 15.11.00 (G1/presentació Jordi
Martinez- p)
“Los diseñadores hemos de
transmitir lo que sentimos, exteriorizar la esencia de las cosas.”
. . .
¿? Què és per 1
dissenyador-a “el concepte” i “l’essència”
d’una cosa?
¿? En què pensem quam parlem o
diem “conceptualitzar” o “essència” ?
textes adicionals : Jordi Martinez,
Raquel Valls
dx. 22.11.00 (G1/presentació
Sònia López- g)
¿? Pot ser algú creatiu tota la
vida?
¿? Es poden crear coses noves o
bé ja no es pot crear res més i
el que es fa es interpretar una cosa ja
existent d’una altra manera?
Sònia López:
“Per mi
creativitat vol dir solucionar un projecte correctament, poder trobar una
solució correcta.
Més que innovar
o crear “el super diseño”, seria el fet de poder fer coses
diferents. Innevitablement
agafes un estil,
però lo ideal per a mi seria que aquest estil no estigués
limitat, sempre fent el mateix.
La pregunta que vaig
deixar a l’aire va ser pel simple pel simple fet que moltes vegades, em
qüestiono
si quan tingui 50 anys
faré una mirada enrrera i veuré que ja està, que no puc
fer res diferent, que estic
com
<encasillada>, i que potser no tinc ganes de surtir del rol on he entrat.
O que potser m’he cansat
com aquell que diu
d’estar tot el dia pensant. Són preguntes que en aquests moments
no tenen
resposta, suposo
perque tinc 22 anys i no 50. Perque la meva vida laboral, com aquell qui diu
acaba de
començar i
encara no he trobat el meu lloc. O simplement perque a EINA els casos
pràctics són molt
macos i per molt que
intentin ser casos reals no ho són. Ara, a la feina m’he adonat
que el fet de crear
és quasi
estressant, entra una feina darrera l’altra sense poder deixar reposar el
teu treball. (…) “
texte adicional: Sònia López; Un nou punt de vista
dx 29.11.00 (G1/presentació V. Mancebo,
L. Martin, M. Gonzalez / i )
¿? Fins a quin punt el fet de treballar
amb l’ordinador et condiciona la “realitat”?
“Si jo no entenc (d’interiorisme) i veig
planols, no entenc l’encàrrec,
necessito veure una perspectiva”
“un render es mucho más real que un
plano.”
“El planol és constructiu i el render
descriptiu.”
¿? Sobre qué es més real
un plano o una perspectiva.
¿? Sobres tècniques de
representació manual-numèrica (digital)
textes adicionals: Esther
Saíz, Manueal/Ordinador.
Sergi Madriles; Reflexió sobre el medi
informàtic.
(p. )
David Flores;
Ordenador
Vs. mano.
(p. )
dll 8.1.01 (G1/resum: Diego Ramos)
Sobre la CRISI de VALORS
Donat que ningú va portar cap qüestió
relacionada amb el projecte de final de carrera, vaig treure de
nou, la presentació feta, la classe anterior, de
Jonatan Garcia; una presentació caótica però en la que
va tocar, entre altres, temes com la relació:
estri-màquina; simplicitat-complexitat; subjecte-objecte;
o la crisi de valors que actualment, amb menys o més
intensitat tots podem viure, al no poder basar o
fonamentar la nostra experiència i el nostre
coneixement en cap criteri, referència, llei o principi estable,
“verdader”, “objectiu”. . . .
En aquesta classe van surtir doncs, un munt de
qüestions relacionades amb la crisi epistemològica
actual, amb la relació: determinisme-indeterminisme,
i amb la manera que aquesta paradògica relació
ens afecta com a persones i en tant que professionals. . . .
(…)
¿? El fet de tenir alguna cosa clara,
realment ens ajuda?
Podem trobar dos tipus d’actituts ven
diferenciades, aquelles que tenen una cosa clara al cap
i que saben que acabaràn fent això; i les
persones que van experimentant amb tot allò que
passa al seu devant. A curt plaç el grup de
persones que té clar un objectiu, intensifica el
seus procesos per tal d’arribar a la seva fita
marcada. En canvi, l’altre grup (o tipus) de gent,
realitza un esforç més dispers que a llarg
plaç li permetrà tindre un coneixement més ampli,
acabant fent alguna cosa que en un primer moment no
s’havia plantejat.[1]
Hi ha èpoques on tens molt clar un objectiu i
t’aboques de ple, pràcticament de forma
exclusiva.
I altres en les que tens la necessitat de no anar tant
marcat, de deixar-te fluir en el temps,
de derivar, d’anar-te trobant les coses que et
satisfant més que buscar-les obsesivament.
[El perill del primer estat és
l’obsessió, el encapficament i la manca de flexivilitat que es
tradueix
en impossibilitat de veure o reconèixer altres coses,
…
El perill del
segon estat, és la por a prendre decissions que et puguin fixar,
determinar, . . . ,
la convivència amb l’incertesa, el no
està mai satisfet, i no tenir-n’hi prou de res, el sentir-se
perdut, …]
¿? Com ens afecta el que pensem?
Dins del plantejament occidental (de vida), en la qual estem, es destaca una
necessitat de
seguretat, la necessitat de saber que en un futur, quan acabis els
estudis, tindràs un treball
que et permetrà tindre un determinat tipus de
vida. Necessitem (o
ens em acostumat a)
aquest
tipus de “garanties”, al mateix temps que
necessitem un seguit d’aspectes estables en la
nostra persona i en l’àmbit propi, que
proporciona aquesta seguretat “humana”. (l’instint
d’autoconservació I de supervivència).
Aquesta societat ens exigeix formar part d’un
projecte social, com a individus pertanyem a
una societat i la coplementem amb els nostres pensaments
i idees. L’individu com a tal té
una voluntat que l’impulsa, que li permet
moure’s. Aquesta voluntat, podriem interpretar-la
com la motivació pròpia, com els ideals de
cada individu. Si no ha una motivació,
no tenim ob
jectius, i
per tant no tenim ideals, i no ¿evolucionem? [2]
Aquestes motivacions venen marcades per la teva cultura, compresa per la
tradició,
el moment en que neixes, on vius, els aspectes viscuts,
etc. . . . Aquests aspectes
s’interaccionen com una xarxa, crean nusos d’unió
e interrelacions que determinen
la teva cultura.
El pensament actual, però, es veu influit per una
crisi de valors, degut a que desprès de la
revolució industrial (fomentada per la previa
revolució científica o epistemològica dels s. XV-XVI-XVII),
on semblaba que la ciència i els seus postulats
eren incorruptibles i innegables, eterns,
(sobretot a partir dels anys 50 cap aquí) aquestes afirmacions van
“caien” (fracasos
de la ciència com la
recent crisi de les vaques boiges, o els territoris
radioactius, etc. etc., etc. ), i no tenim cap punt on agafar-
nos, no tenim cap tipus de base on recolzar-nos, ja que
les (referències,
punts, valors) que
tenim
es van desmontant per moments i no apareixen (o no en veiem) de noves. Es per aixó que
ens
recolzem amb aquest nihilisme, creant en nosaltres
mateixos una crisi de valors,
desencadenant una inseguretat futura. [3]
¿? Res és realment el que
realment diu que és.
I som nosaltres que tenim el poder de trobar valors comuns per a
trencar aquest nihilisme
existent, per poder mouren’s.
Per tal de saber quins són aquests valors, hem de
realitzar un aprenentatge intern,
que s’aconsegueix “cagant-la”, cometen errors, que ens porten a decisions
inmediates
que ens ajunden a observar e interpretar el
principi-causa-efecte de les accions. Hem de
tindre consciència dels errors i dels encerts, I
només així apemdrem de nosaltres mateixos. [4]
Aquest aprenentatge però, tambè s’ha
d’exterioritzar, s’ha de comunicar i preguntar als
demés, interaccionar amb els altres.
…
dx 10.1.01 (G1/presentació Mireia
Beltrán i Marta Masferré)
¿? Es possible un equilibri entre
forma/funció? o sempre ens trobem amb el predomini
d’un respecte l’altre? S’ha
de sacrificar la forma per la función o la funció per la forma?
Pot pensar-se una manera de treballar que no
impliqui sempre aquest escició?
El concepte d ‘equilibri, no és estàtic
ni absolut sino relatiu i dinàmic.
L’equilibri sempre ve donat pel contexte, la
situació i les necessitats o condicionants relatives a aquests.
texte adicional: Diego
Ramos; Què
és forma? Què és funció?
Eva Tramunt: Disseny i funcionalitat, un repte
difícil d’assolir
dv 12.1.01 (G2/presentació: Noelia
Soliva, Vanessa Carrés, Joan Esteve- p)
¿? Com adquirim criteris? s’aprenen? . . . es poden
“ensenyar”? . . . es troben?
¿? Què ens dóna criteris?
¿? Què és un objecte ?
texte adicional: Vanessa Carrés; Sobre l’objecte.
Mireia
Vilaseca, Sobre
l’objecte.
Marta Bros; La bellesa.
Mireia Vallés; La idea
d’objecte.
dv 26.1.01 (G2/presentació: Albert
Pérez, Mónica Murguia- i, Oriol Piferrer- g)
¿? Què aporta el COLOR en la
construcció d’ un espai o un ambient?
¿? Com afecta el color en tant que
“intensitat visual” alhora de conviure en un espai?
dll 29.2.01 (G1/resum Emma Vila-g)
Sobre la relació alumne-professor.
Sobre els valors pedagògics dels
professors.
“… hi ha dos tipus (a primera vista) de professors:
- aquells que ajuden, intenten comprendre i
respecten a l’alumne.
- aquells que critiquen, maxaquen i
desmoralitzen a l’alumne.
Després de
quatre anys, puc assegurar que els professors comprensius fan que
l’alumne perdi
la por a expresar-se,
s’involucri més i així realitzi millors projectes. Pel
contrari, si el professor et
desmoralitza, agafes
complexes, tens por a dir el què penses, perds credibilitat en tu
mateix,
i acabes produint el
que penses que pot satisfer el professor, però no algo que et surt de tu
mateix. Aquesta actitud
de prepotència i superioritat la veritat és que no
l’entenc. Un professor,
el que ha de fer
és transmetre coneixements però no fer-nos creure que són
els millors, que mai
arribarem on estan
ells, … . Crec que aprofiten la seva posició per descarregar
frustacions que
tenen en altres
àmbits de la seva vida. Ficar-se amb un alumne déu pujar la seva
autoestima.
[n : també cal dir que hi ha alumnes
que si no els maxaquen no es senten motivats, … o no reaccionen.)
Sobre la importància de la
intuició en el disseny.
Ens vam preguntar fins
a quin punt el disseny és intuitiu i si el moment de
racionalització d’un
projecte ve abans o
després de la seva realització. Aquesta qüestió, me
l’he plantejat més d’una
vegada des de que estic
dins el món del disseny. Quan et proposen un nou projecte, comences a
pensar-hi
inmediatament. Doncs bé, les primeres idees solen ser les més
fresques i intuitives
Quan començo a
desenvolupar una idea sovint sembla que perdi el fil del projecte, però
normalment, arriba un
punt en que tot comença a caure en el seu lloc, i allò que
semblava
desordenat,
caòtic, comença a agafar forma. És aquí quan
converteixo la intuició en algo
racional. Crec que en
disseny la intuició va molt relacionada amb l’experiència.
Com més coses
has vist, experimentat,
no només en disseny sinó en general, més intuitiu et
tornes. Més facilitat
tens per pensar i
projectar. Així doncs, crec que el dissenyador ha de tenir una actitud
molt
oberta cap a la vida.
No es pot tencar només al seu món.
dx 7.2.01 (G1/presentació: Raquel
Valls, Alex Pirard- p ; Sandra Rabassa, Gemma Terol- g )
¿? Qué implica el diseñar?
¿? Què és el disseny.
Texte adicional: Maiol Peña; Què és
el disseny.
Gemma Terol; Què és
el disseny.
David Flores.
José
Ramón Garcúa; La cuestión del diseño.
Textes
adicionals
SOBRE TENDÈNCIES
2.01
Cèlia B. Esculín (g)
Eina vers La Bauhaus
El la història del disseny hi ha hagut diferents
estils i corrents, com ja se sap, i que no cal
esmentar, això no obstant sí destacaré
una de les corrents més importants que va canviar
totalment el concepte del disseny: La Bauhaus.
La Bauhaus, escola que durà entre 1919 i 1933. Amb un
conjunt pedagògic nou, va unificar
l’art amb la tècnica, reestructurant
així el concepte del disseny, basat en la geometria pura i
les formes més básiques, jugant molt amb la
horitzontalitat i la verticalitat en les tipografies i
donant molta impotància als espais blancs; tot
desenvolupant la màxima creativitat de
l’individu.
La tradició de la Bauhaus, segueix present en el
disseny actual, és més aviat l’arrel en que
ha crescut i evolucionat el dissenys fins als nostres dies,
sobretot a l’escola Eina, on et guien
seguint aquestes pautes “bauhausianes”. Quan
acabem Eina, cadascú té el seu propi estil i
manera de dissenyar, però la base que tenim té
l’herència en la Bauhaus: aliniem tot
estrictament, procurem coherència i justificacions en
les composicions, busquem espais
blancs per tal que respirin els elements, etc. .
L’arraigament que tenen els professors d’Eina
amb la Bauhaus és tan gran que pot portar
petites incongruències envers als alumnes: si et
surts una mica de les pautes marcades pot
ser que caiguis en la mediocritat o simplement, encara que
el disseny sigui correcte,
no estarà al nivell per a que aquell qui t’ha
de corregir.
“Eina té una tradició molt forta de
La Bauhaus, per tant, ja podeu dissenyar seguint aquesta
tradició si voleu entrar bé al
tribunal”.
Paraules d’un professor d’Eina.
Afortunadament, en base a això, sortim amb uns
coneixements prou bons per combatre a tot
allò que hi ha fora en diuen disseny i que no són més que
composicions cutres amb
elements posats gratuïtament i sense sentit.
2.01
Andrea Daura (i)
La restauració d’interiors a Barcelona
He escollit aquest tema per diverses raons. La primera
és que em toca d’aprop perque el
meu pare es dedica a la restauració de façanes
i la segona és perque hi ha una altre
assignatura a Eina: estratègia i gestió, on
ens han demanat un plà d’empresa, i els del meu
grup, vem decidir de fer aquest plà sobre un estudi
d’interiorisme especialitzat en restauració,
relacionat amb el que nosaltres estudiem i ens volem
dedicar, però buscant una diferenciació
respecte al reste d’estudis d’interiorisme i
arquitectura. Aquests dies hem estat fent aquest
treball i he trobat idoni doncs, parlar-ne perque és
una cosa que m’interessa.
En els últims anys, Barcelona està
experimentant un creixement demogràfic important.
Conseqüentment, la demanda de vivendes ha incrementat,
fins a tal punt que ja no és
possible construir més enllà dels
límits geogràfics.
Per això, i perque s’està posant de moda
el retorn als barris antics, s’està produïnt la
implantació de la cultura de la restauració,
amb l’objectiu de rehabilitar vivendes i espais
que estan en desús o en mal estat.
Barcelona conté moltes edificacions amb valor
arquitectònic i històric que presicen d’una
restauració específica: vivendes, locals
comercials, institucions, … . Si bé s’ha portat a terme
una campanya promoguda per l’Ajuntament de Barcelona
per millorar l’aspecte dels carrers
de Barcelona amb “Barcelona posa’t guapa” on es donen subvencions per
restaurar els
edificis respectant el seu aspecte original, crec que els
interiors dels espais, és també,
en determinades ocasions, un aspecte que s’ha
d’analitzar i tractar.
Fa poc dies, coincidint amb la nostra realització del
plà d’empresa, va sortir al diari un anunci
de la campanya “Barcelona posa’t guapa” on deia que l’Ajuntament
donava subvencions per
a realitzar obres de restauració a l’interior
de les vivendes confimant-nos així que el nostre
Pla d’Empresa no estava del tot mal encaminat, ja que
si l’Ajuntament promovia les
restauracions interiors, la nostra hipotètica empresa
no aniria del tot malament.
2.01
Carolina Fernández (g)
Disseny i estereotips
ESTEREOTIP : Conjunt de idees que un grup o una societat
obté a partir de les normes o
del patrons culturals prèviament establerts.
ESTEREOTIPAT-ADA : Que segueix un model preestablert,
conegut i formalitzat,
que s’adopta d’una manera fixa. Ex.: idees
estereotipades.
És correcte l’ús de tòpics?
S’han de seguir les modes? És important tenir un estil propi?
S’és tota la vida creatiu, o, pel contrari,
quan arribes a trobar el teu propi estil, t’estanques i
deixes de ser creatiu?
Trobo que és un tema força complicat per donar
una resposta de “si” o “no”, ja que parteixo
de la base que no hi ha veritats absolutes sinó
relatives, i que tot depén del context en que es
donen els aconteixements. Però intentaré
acurar la meva visió personal sobre aquest tema.
L’ús d’estereotips, en disseny
gràfic, a vegades és essencial perque la gent que no té
nocions sobre disseny comprenguin el missatge que volen
transmetre. Un exemple d’això
seria emprar el color cian pels iogurts naturals fets amb
llet sencera. Si de sobte, una
empresa introduís al mercat un pack de color groc,
ningú compraria aquesta marca de iogurt,
perque crearia desconfiança al comprador, i per lo
tant, aquest, esculliria una altra marca en
que es representés la idea que ell té de
iogurt en la seva ment. Se m’acudeix, que podrien
incorporar reproduccions de quadros d’artistes
importants impressos als iogurts, per què no.
Seria una manera de difondre cultura prou interessant. Una
empresa que podria corres
aquest tipus de risc seria, per exemple Danone, perque
és una marca molt ben posicionada
en el cap dels compradors. Però una empresa que acaba
de nèixer i que llença al mercat una
gamma de productess d’aquesta mena, té un 99%
de possibilitats de que li surti malament.
En quant al disseny adaptat a les modes, generalment no me
contingut,
no té una idea al darrera, és purament formal.
Una forma que caducará.
M’imagino, que tothom que estudia disseny, al igual
que jo, volem assolir un estil propi.
Per arribar a tenir-lo has de investigar per diferents vies,
fins a sentir-te identificat i a gust
amb una determinada forma de fer les coses. Deixes de ser
creatiu? trobo que no, ja que és
pràcticament impossible que no t’influeixi el
moment i el món que t’envolta i per lo tant, sempre aniràs
acurant el teu propi estil, alterant-lo.
SOBRE CREATIVITAT i
PROFESSIONALITAT
2.01
Verónica Vilaseca (g)
Pequeñas
reflexiones sobre mi breve experiencia profesional
A lo largo de la carrera he ido teniendo alguna que otra
experiencia profesional como freelancer,
a través de las cuales he ido aprendiendo algunos
aspectos (de lo) que supone la práctica de la
profesión y de los que uno no es realmente consciente
hasta que experimenta sus primeros contactos
con clientes.
Ya durante el primer curso, me encargaron una
felicitación de navidad para una empresa de limpieza
industrial. Recuerdo aquella experiencia como un gran reto,
pues carecía del más mínimo conocimiento
de los programas informáticos …, así que
me ví obligada a realizarlos a mano. El resultado fue más
que satisfactorio teniendo en cuenta que hacía
sólo unas semanas que había iniciado mis estudios de
diseño. El cliente quedó muy satisfecho y yo
me sentí orgullosa de haber podido llevar a cabo aquel
trabajo, pero realmente no aprendí nada más
allá de espavilarme con mis propios medios, … .
Más adelante hice unas targetas personales para una
psicóloga y unos diplomas acreditativos para una
fundación. Fue con estos dos encargos con los que me
dí cuenta de la fuerza que podía llegar a tener
la tradición estética del cliente respecto al
propio diseño. Ambos anularon mi capacidad creativa con su
visión tradicional del diseño. Fuí
incapaz de aportar la más mínima novedad …, puesto que la
estética
clásica y tradicional de ambos clientes cerró
las puertas a toda mi intención de investigar e innovar en
este tipo de trabajos. En aquel momento creí que el
fracaso de no lograr abrir la mente de mis clientes,
fue por por sus ideas arcaicas y por su propia edad, pero
otras experiencias posteriores me han
enseñado que la verdadera razón fue mi poca
preparación para afrontar una situación como aquella.
(…) Sentí impotencia y terminé por
plasmar lo que sus mentes tenían como diseño preconcebido.
Un poco más tarde, uno de estos clientes
volvió a encargarme otro proyecto: el rediseño de una
camiseta para una peña ciclista. La base de la que
partía era - con
perdón de su creador original,
el cual desconozco totalment- horrible. Pensé que la
experiencia anterior me habría servido para no
cometer el mismo error de nuevo y terminar por
diseñar lo que el cliente creía conveniente, en vez de
aportar mis conocimientos de diseño, …, pero no
fue del todo así… . Sí logré que aceptara algunas de
mis ideas de mejora respecto al diseño incial, y que
no entraban en “sus planes”, pero volví a fracasar
en mi intento de finalizar el proyecto con una
gráfica de mi total convicción: no hubo forma de hacerle
entender que lo mejor era hacer grandes modificaciones,
puesto que el original era realmente
espantoso, pero finalmente todas mis horas de trabajo
terminaron conviviendo con dos tremendas
mangas a topos …, que fuí incapaz de modificar,
quizás de nuevo por mi cohibida persuación debido
a la estrecha relación que había con mi
cliente.
(…)
Un tiempo más tarde tuve de nuevo la posibilidad de
hacer un proyecto más que iba a salir a la calle.
Se trataba de un cartel, unos flyers y unas entradas para
una fiesta de San Juan … . El cliente era esta
vez, ni más ni menos que un amigo de mi misma edad.
Estaba encantada de por fin hacer algo para
alguien que no tuviera una mente tan cerrada como la de una
persona de 50 años, totalmente chapada
a la antigua en lo que a la estética refiere.
Pensaba que era mi oportunidad para hacer algo de lo que
pudiera sentirme orgullosa, …, pero qué
engañada estaba … . (…) Cometí el
error de nuevo … de dejar que el cliente se aposentara con su
diseño - de nuevo preconcebido- en vez de ser yo
quien apoyara una idea diferente desde un principio.
Así que el resultado fue un “pupurri”
entre lo que yo consideraba correcto y apropiado y las ideas que
lamentablemente el cliente traía consigo y que
fuí, una vez más, incapaz de destruir.
Pero de esta última fustración … .
Aprendí a escuchar el cliente, pero también a saber defender mis
ideas cuando éstas no son las que el cliente trae
consigo con el propio briefing del proyecto.
Probablemente tenga muchísimo por aprender
todavía en este sentido, pero al menos algo de
autoridad respecto a este tipo de conflictos, sí que
he adquirido. Hubo un día en el que echando la vista
atrás, me di cuenta que mis escasas experiencias
profesionales no me habían aportado más que una
pequeña remuneración económica, …
. No estaba satisfecha con ninguno de los resultados, que más
bien me avergonzaban. Y fue entonces cuando decidí
que ante la misma situación o bien era mejor no
aceptar el proyecto … o bien tener bien claro desde el
principio que iba a tener una actitud luchadora
por mis ideas para evitar que de nuevo el cliente acabara
teniendo más influencia en la gráfica del
diseño que yo misma.
Y estas experiencias, junto con mis principios actuales, han
logrado que en los siguientes proyectos
desarrollados como freelancer hayan y estén siendo de
una mayor satisfacción personal: tras finalizar
este encargo, otro amigo me encargó algo muy
parecido, lo cual enfoqué desde otro punto de vista.
Ya no jugaba el rol de “aquí la
diseñadora para servirle y desarrollar sus ideas”, sinó que
la relaciaón
entre cliente-freelancer dió un giro de 180º. Mi
actitud pasó a ser mucho más autoritaria que en los
trabajos anteriores, obteniendo muchos mejores resultados. El
cliente quedó de nuevo satisfecho, pero
bajo la convicción de mis creencias respaldadas por
mis conocimientos, en vez de por la realización de
sus ideas iniciales, logrando no sólo crear un mejor
trabajo, sinó mi satisfacción por haber sabido llevar
la situación, y la del propio cliente, por haber
obtenido unos resultados mejores de lo que esperaba.
(…)
Pero esto no es todo lo que he aprendido de mis
pequeños contactos con el mundo laboral, pues
también he tenido que aprender que no es lo mismo presentar un
proyecto a un profesor que a
un cliente que carezca del mínimo conocimiento de
lo que el diseño supone. Un profesor valora
directamente el diseño, siendo innecesarias
demasiadas explicaciones. En cambio, con un cliente para
el que, desde su punto de vista, “todos los tipos de
letras son más o menos iguales”, “los colores es
cuestión de gustos”, “el logo cuanto
más grande sea, mejor”, y “cuanta mayor información
aparezca en
un sitio, mayor poder de comunicación que
tendrá éste”, etc., no sólo hay que explicarle las
razones por
las que un diseño es como es, sinó que
además hay que hacerles entender toda una serie de
conceptos que al ignorarlos son incapaces de apreciar en tus
trabajos, por lo que los contactos con el
cliente tienen una gran parte de docencia también
para que éste pueda entender el trabajo que estás
realizando para él.
Por todo ello, a pesar de no haber trabajado todavía
para ningún estudio, considero que es muy
diferente el hecho de trabajar para otro diseñadr que
para un cliente directamente, pues lo primero
quizás exija un mayor nivel de trabajo, puesto que el
cliente es más fácil de satisfacer ya que carece
de conocimientos que puedan hacerle ser tan crítico
como pueda ser otro diseñador o director de arte,
pero por otro lado, tiene la ventaja para alguien que
“habla tu mismo idioma”, tiene una mayor
sensibilidad visual y un mejor criterios para valorar y
comprender tu trabajo.2.01
Joan Castillo (g)
El món laboral i jo, aquesta
realitat mal pagada
La sort que hem tingut tots aquells que hem nascut en una
família de classe mitja baixa,
és que hem après, de ben petits, que si volem
alguna cosa, ens ho hem de currar per
aconseguir-ho. Que no berenarem cada dia bollycaos ni
tindrem setmanada per comprar
chucherias, vaja.
Des que tenia 14 anys, vaig saber que la pròpia
independència es compra amb diners, i que
els diners no es regalen, sinò que cal treballar per
guanyar-los. És a dir, que des d'aleshores
fins ara, no he deixat mai de treballar per assegurar-me una
entrada de diners a la setmana,
al mes, al cap de l'any...
Mentre he anat estudiant, he fet cangurs, he donat classes
particulars, he fet il·lustracions
per encàrrec i he treballat de mosso per a cases de
mudances. Des que vaig començar a
estudiar disseny a Eina he hagut de treballar el triple,
vistos els costos dels estudis, i he
tingut la sort de que els meus pares han pogut tapar els
forats allà on jo no arribava,
sovint forats enormes.
També he treballat de free-lance, des de 2n curs
d'Eina, i a temporades, en un parell
d'estudis. Des de fa un any, estic a jornada completa en un
estudi petit, però on fem una
mica de tot.
La meva experiència en el món laboral del
disseny, és a hores d'ara, una bona experiència.
Començo a tenir el cul pelat de treballar amb
impressors, clients i proveïdors; i començo a
conèixer una mica més a fons el que és
la relació client-estudi-producte final.
Tinc la sort, i el fet de que l'estudi sigui petit hi ajuda,
que puc seguir els projectes des que
entren fins que s'acaben, que puc portar un tracte directe
amb el client, opinar i fer-me
responsable de que la feina arribi a bon port. És una
sort perquè així aprens tot el que a
l'escola no poden o no saben ensenyar-te. Aprens que el
client rares vegades té bon gust i
apostarà per la innovació i la creativitat;
que el que passa més sovint és que davant teu hi ha
un hortera que vol les coses per ahir i quan més
barates millor, i que a més sempre té raó.
El món laboral del grafisme t'ensenya que moltes
vegades saber fer de la limitació una base
a partir de la qual fer bon disseny és
pràcticament una utopia, i que poques vegades podràs
sentir-te orgullós d'allò que has creat.
Però no sempre és així. I és
aleshores quan em sento feliç d'haver fet el "clic" i d'haver
deixat
arquitectura, d'haver-me despertat sentint-me dissenyador i
d'haver-me podrit de fàstic a Eina
aquests darrers anys. És quan pots mirar el producte
acabat amb una llagrimeta als ulls i
amb el somriure dels pares davant del seu fill acabat de
néixer. És quan una part de tu es
troba en allò que has creat; és quan, malgrat
les limitacions, veus que has aconseguit fer una
bona feina que trobaràs després, com per
atzar, en el linial d'un supermercat, en el sobre
d'una empresa, o penjada a la xarxa.
És per a poder fer allò que m'agrada que em vaig
fer dissenyador, i, potser és estrany,
però sóc feliç anant a treballar.
Només hi ha un petit problema: em podrien pagar una
mica millor?
Marcel Joan (g)
Creativitat i Professionalitat
La creativitat és un aspecte molt important en el disseny
gràfic i en la comunicació en
general, el fet de pensar lliurement, sense tabús ni
condicionants permet l’aparició de idees
totalment novedoses i originals. Que un projecte sigui creatiu moltes
vegades significa que és
alhora arriscat i impactant, i això comporta reaccions molt
diferents, o d’aprobació o tot el
contrari.
La
creativitat va escassament lligada al món professional, o si
més no, al món
professional que ens espera en un futur
pròxim als estudiants. Segurament la feina que
aconseguim sigui en un lloc maquetant textos o
muntant fotos, o en estudis on la creativitat
és nula. Els que tinguin més sort
aniran a bons estudis o hi haurà algú que
s’encarregarà del
procès creatiu i ells no hi participaran
gaire, però aquests com a mínim aniran aprenent de
mirar bons treballs.
Un cop poguem treballar pel nostre compte,
suposo que la creativitat va intimament lligada
a la naturalesa del client, hi haura clients que
vulguin treballs molt creatius i d’altres que no
vulguin res gens creatiu o que simplement sigui
més apropiat per ells un disseny clàssic i
no massa creatiu. En aquests casos, però,
es pot ser creatiu en altres aspectes, potser en
l’elecció tipogràfica, en
alguna solució per abaratir costos, … . A vegades pot ser tant
apassionant conseguir un bon disseny
adeqüat a un producte de qualitat baixa com treballar
amb grans clients i grans pressupostos que et
permeti molta llibertat creativa.
En els dos casos la creativitat que aplicarem
serà absolutament diferent.
Per finalitzar m’agradaria comentar que la
creativitat és una branca molt estudiada,
majoritàriament per psicòlegs, a
la qual es dóna molta importància en el món de la
publicitat i
sobre el qual s’han escrit molts llibres,
que expliquen, entre d’altres coses, tècniques per
pensar lliurement i ens sigui més
fàcil tenir idees. Com que aquest escrit estarà a
disposició
dels alumnes, escric dues referències de
dos llibres de creativitata que he llegit i he trobat
molt interessants. Es poden trobar a la
llibreria medios.
Creativitat i comunicació; Miguel Angel
Echeverría, GTE editorial.
El pensamiento lateral; Edward De Bono, ed.
MMLB.
Miquel Capo (g)
Creativitat i professionalitat
La
creativitat és la capacitat de crear alguna cosa. En el cas del disseny,
la creativitat és
això aplicat a diferents nivells alhora. Per creativitat entenc ser
capaç de donar
sol.lucions innovadores a problemes, existents o nous. Aquests problemes poden
venir
de l’exterior o de l’interior, i fins i tot es pot ser creatiu en
la seva generació. Una feina
creativa implica, a més de l’adeqüació, un punt de
novetat, de diferència, encara que
aquesta diferència sigui subtil. La creativitat es nodreix de tot el que
l’envolta,
és ominifagocitadora, per poder extreur’n a posteriori totes les
combinacions possibles.
Quan el resultat de la creativitat s’estableix en el món, en
l’entorn que li correspón,
passa a formar part de tots aquells elements amb capacitat per ser fagocitats
de nou.
La creativitat es retroalimenta. Podríem dir que la creativitat
és la màgia d’un objecte.
Allò que fa que per alguna raó (a vegades evident però
d’altres extranya) un objecte
destaqui del l’envolta. Com la màgia, però, és
imprevisible, capritxoosa, i apareix i
desapareix sense donar explicacions, tot i que pot ser estimulada.
La professionalitat
és la capacitat de realitzar alguna cosa. En el cas del dissenyla
professionalitat és respondre de manera correcta i adeqüada a una
problemàtica
concreta. La professionalitat té a veure amb el treball. Es
l’expresió d’aquest a diferents
nivells. Per respondre de manera adeqüada no hi ha una altra via que la
realització de
treball a diferents nivells, tots els que implica el dissenys (forma,
funció, entorn i finalitat),
i en les seves diverses perspectives. La professionalitat és el motor,
allò porta les coses
del seu origen al seu destí. És la força motora que
s’encarrega de donar direcció i sentit
a tots els elements. La professionalitat és complir amb les
expectatives, aconseguir que
totes les formes de treball caminin agafades de la mà fins al seu destí.
Des de la meva
perspectiva personal, crec que s’alimenten mutuament.
La professionalitat estimulant la creativitat, i la creativitat encoratjant la
professionalitat
a estimular-la.
31.1.01
Sònia López Valero (g)
Un
nou punt de vista
Tota
feina està condicionada pel seu entorn, i la nostra evidentment encara
més.
Tot allò que acabem creant és una representació, per
petita que sigui, de la nostra
cultura, d’allò que veiem del dia a dia. Per això crec que
una de les assignatures més
importants i maca, dutant la
nostra eterna formació, és viatjar. Conèixer noves
cultures,
gent diferent, ciutats diferents, climes diferents, gastronomia diferent, en
definitiva,
un nou punt de vista, diferent al nostre.
No
perque el nostre punt de vista estigui equivocat, ni perque la nostra manera de
fer les
coses o de raonar sigui errònea, sino per que moltes vegades coneixent
maneres de fer
diferents podem millorar les nostres.
I
en el cas del disseny, crec que és molt important poder veure que fan
els altres països.
Com han solucionat ells potser el mateix problema que teniem nosaltres
però d’una
manera ben diferent. I això és molt interessant. Com per exemple,
com resolt un suec
una crema solar i com la resolt un espanyol, potser és el mateix
producte però el disseny
del packaging, serà completament diferent.
Encara
que la diferència en temes de disseny, entre els diferents països,
és molt gran,
no vol dir que uns ho facint millor que altres, o que uns ho facin pitjor que
els altres, sinó
que el dissenyador com la gran majoria de professionals acaba fent el que el
client “vol”.
I el que el client vol és el que veu al carrer.
Per
això, per poder trencar aquesta barrera, aquesta falta de creativitat,
per no
haver de sentir que tot és igual, és necessita un nou punt de
vista. I què millor punt de
vista que el d’un altre pais, el d’un professional d’una
altra cultura. Poder veure el que
fa la resta d’Europa, Amèrica, Àsia, … .
I
res millor com poder probar-ho personalment, viatjant, intercanviant opinions,
maneres de pensar, utilitzant diferents eines … .
Crec
que l’intercanvi de cultures és un fet extraordinari. Moltes
vegades envejem
als anglesos, per la gran potència en disseny que són. I crec que
la resposta a perquè
són tan bons és perque, tenen un gran número d’emigrants,
de cultures diferents, amb
religions diferents, que no tenen res a veure una amb les altress, i aquest fet
provoca
una mescla explosiva, a l’hora de crear. I com a Anglaterra passa a
diferents llocs del
món.
Per
tant crec que la millor manera de seguir evolucionant com ha dissenyadors
és viatjant i coneixent coses noves, nous punts de vista.
2.01
Esther
Gonzalez (g)
Ética
professional en el disseny gràfic
Fins a quin punt podem decidir el que fem? En aquest text
m’agradaria parlar sobre el
conflicte de la ética professional, concretament en
el camp del disseny gràfic.
Fins fa quince dies no m’havia plantejat aquest tema,
i va ser pel fet de comentar l’exemple
de Nike i l’escola.
Nike s’ha establit en els països tercermundistes
per fer els seus productes. Això és degut a
les matèries químiques que necessita per
fabricar alguns d'’aquests
productes. Aquestes
substàncies són tant tòxiques que no
només estan prohibides als països desenvolupats, sinó
que també són cancerígenes i fan que
l’esperança de vida dels que les utilitzen només arribi
als trenta-cinc anys.
La meva ética em fa decidir no consumir els seus
productes. Però què passa si ve Nike i vol
que jo li faci el disseny de la seva marca? La meva
ética professional no m’ho permet, però
la font d’ingressos que suposaria i les
conseqüències de promoció no hem donen elecció.
Anant a un exemple més proper i real, parlaré
de l’escola Eina. El tercer curs de disseny
gràfic està dissenyant la imatge
gràfica d’uns paquets de tabac per a adolescents (franja
d’edat 13-18 anys aproximadament).
El que em pregunto és quina imatge està donant
l’escola i quins valors està difonent entre
els estudiants, futurs comunicòlegs de la societat.
SOBRE
TÈCNIQUES DE REPRESENTACIÓ
10.1.2001
Esther Sáiz Bonastre (g)
Manual/Ordinador
Durant el primer curs a l’especialitat de disseny
gràfic a EINA, pràcticament tot es feia de
forma manual i amb materials aparentment
“prehistòrics”. La utilització del rotring, el
tiralínies,
el letraset, fulls de Pantone, aquarel.les, collages,
… , per fer quadrícules, dibuixar lletres o
qualsevol altre treball, no semblava tenir cap
relació amb el disseny gràfic.
Vam passar tot un any amb aquest sistema, i tot d’una,
a segon curs, ens demanen que ho
fem tot amb l’ordinador. Hi havia un canvi radical.
Per exemple, en l’assignatura de Projectes.
A primer curs feiem servir una llibreta que l’havien
d’omplir amb dibuixos, esquemes, collages
d’encàrregs “reals” (portades de
llibres, etiquetes de vi, logotips, imatges corporatives, …).
A segon, aquests mateixos projectes ja els havíem de
fer de manera més “real”, a ordinador.
S’havíen d’escollir les fotografies
adients i enquadrar-les correctament, posar la tipografia
adecuada. Hi havia un gran salt entre primer i segon curs.
Tots ens preguntavem, per què
feiem a primer tots aquells sistemes de tècniques (representació) antigues que mai més
hauríem de tornar a fer servir?
Per què no comencàvem ja a primer amb
l’ordinador?
No servia de res tot el que havíem fet fins ara?
Segon era com tornar a començar?
Mica en mica, ens vam anar adonant que tot allò que
havíem fet en els passat era tant
important com el que estàvem fent en
l’actualitat.
Tot aquell conjunt de tècniques són un
aprenentatge que cal tenir.
Sempre pot ser un recurs que podem fer servir a qualsevol
projecte. Amb un tiralínies i tinta
xinesa podem escriure una paraula amb un gest lliure i crear
un logotip. i així es podrien
trobar moltíssims exemples.
Però, no només és un recurs,
també ens ha servit per pensar. Abans de posar-se a fer la
feina a l’ordinador cal tenir en ment una idea. Sense
idea, no farem res. L’ordinador
no ens
dóna les idees, només ens ajuda a
realitzar-les.
Seguint amb l’exemple de la llibreta de
projectes de primer, tots aquells dibuixos que feiem ens servien
per plantejar un projecte.
Es tractava de la idea. El següent pas seria realitzar
les idees en ordinador i finalment fer la
maqueta definitiva.
La meva experiència en quant al disseny
gràfic, m’ha fet crear un esquema de treball que
utilitzo en cada nou projecte. El primer pas es basa en la
reserca d’informació, les primeres
idees, i el plantejament d’aquestes a llapis sobre un
paper. Això correspon al que fèiem al
primer curs (i que llavors ens semblava absurd). El segon
pas és formatejar aquestes idees
a l’ordinador amb tots els elements necessaris
(fotografies, il.lustracions, tipografies, …).
Per últim la consecució de la maqueta.
Així doncs, tot té un sentit. Cap cosa de les
que hem après durant aquests anys de carrera
són menyspreables o innecessaries, són
recursos que sempre ens podem servir alhora de
fer un projecte.
10.2.01
Sergi Madriles (g)
Reflexió
sobre el medi informàtic
Fent referència a un tema debatut a classe, haig de
dir que no crec que els grafistes ens
limitem a les possibilitat que l’ordenador ens
dóna, sinó que l’utilitzem com a un medi que
ens facilita la feina.
De fet, com va dir en David Flores en la seva
exposició, crec que l’ordenador s’ha d’utilitzar
un cop tens clar el que has de fer i l’únic que
et queda és la realització.
Seure davant l’ordenador sense saber cap on tirar,
és més lent que pensar, guixar amb
el llàpiç, i desprès començar,
perque aleshores si que estas limitat al que et donen els
programes.
Sobre la pregunta de si utilitzem la màquina amb
creativitat o no;
en el meu cas normalment l’utilitzo només per a
realitzar una idea de la millor i més ràpida
manera, però si que és veritat que a vegades
descobreixes accions de l’ordenador que et
serveixen per resoldre situacions per les que no havien estat programades.
De fet, molts directors d’art, no són gaire
experts amb el medi informàtic, sinó que el que fan
és pensar, fer esboços i quan saben el que
volen deixen que un altre ho realitzi.
L’ordenador, per tant, és només una
eina, i encara que avui dia hi ha
gent que per tenir
un ordenador ja poden dissenyar, no és així.
És possible que part de la desconfiança que
tenen molts clients cap als seus dissenyadors,
vingui donada per aquest fet de que ells també tenen
els medis per dissenyar; poden utilitzar
tipografies, poden canviar colors, poden colocar imatges,
… i no són conscients que tenir els
medis no vol dir saber utilitzar-los i que abans
d’utilitzar-los hi ha un pas previ que és més
costós i que defineix el professional.
2.01
David Flores (g)
Ordenador Vs. mano.
Viniendo de una escuela donde se potenciaba el uso del
ordenador desde el principio,
Eina me supuso el punto contrario, el uso de la mano desde
el principio.
Esto para mi ha resultado muy valioso, olvidarse del
ordenador en todo el proceso creativo
es básico según lo veo; el ordenador tiene una
manera de hacer, un lenguaje propio,
lo que quizás marque que al sentarse sin tener clara
la idea, sea el ordenador el que vaya
construyendo y no yo.
La mano y el dibujo a mano alzada es inmediato y esto
implica rapidez a la hora de plasmar
una idea, un
concepto; no hay detenimiento en los detalles ni en las formas. Con el
ordenador ya diría que es al revés, no hay
bocetos rápidos, el hecho de ver realmente lo que
se está haciendo obliga a prestar más
atención al detalle y esto impide el proceso ágil de
desarrollar o construir un concepto. La asociación de
ideas debe ser rápida y espontánea,
si uno se encuentra delante del ordenador con formas y datos
concretos le resulta imposible
probar cosas totalmente diferentes de forma rápida.
SOBRE
ECOLOGIA i DISSENY
10.2.01
Neus
Casademont (i)
ECOLOGIA I DISSENY
Què es preté al fer disseny
ecològic? Aconseguir una sensibilització i manera de projectar,
condicionat per la ecologia,
explorant i proposant un mètode de disseny alternatiu al vigent.
Actualment, en quina situació social ens
trobem?
OBSOLESCÈNCIA: obsolet (cosa que ha quedat en
desús)
Sorgeix junt amb els mecanismes de
producció industrial (producció seriada). Apareix una
societat de consum, capitalista on
les coses tendeixen a tenir una mínima durada, convertint-
se ràpidament en residus. Tot
és efímer, la relació home-producte s’escurça
i s’acaba creant
una societat molt superficial.
TIPUS
D’OBSOLESCÈNCIA:
1.- ARBITRARIETAT FORMAL: ús superflu de
l’ornamentació.
S’ha passat d’una arbitarietat basada en
l’ornamentació
a una d’abstracta,
completament despullada.
(p.ex.: parades
d’autobús) Frank O.
Gehry (postmodern)
Alessandro Mendini…
2.- ARBITRARIETAT CROMÀTICA: utilitzar el color de forma
arbitrària.
El color té
uns efectes psicològics que el dissenyador ha de conèixer,
així es
podrà aconseguir determinats efectes arbitraris.
Adaptar-se a l’entorn on ha d’anar situat.
3.- ARBITRARIETAT COMUNICATIVA: contaminació
gràfica.
Saturació en el mercat.
Actualment, es superposen,
per tant,
s’està contaminant la informació. El que es
busca queda
distorcionat.
4.- MANIPULACIÓ CICLE
D’ÚS:
especulació de la durabilitat mitjançant estratègies de
marketing.
Es dissenyen
productes per durar un temps molt limitat inferior al que en realitat
pot durar. (p.ex.
todo a 100).
5.- PRODUCTES D’USAR I
LLENÇAR:
Aquells que només es poden usar una vegada
abans de llençar-los.
(p.ex.: paper higiènic, maq.
afeitar…)
……………………………………………………………………………………………………………………
Com es pot ajudar a
millorar aquesta situació en quan a dissenyadors?
Estratègies
específiques del disseny ecològic:
Materials:
lleugers, menors,
monomatèricas, reciclats, reciclables, biodegradables i fotodegradables,
desmaterialitzats.
Constructives:
simples, desmontables, autoportants,
reparables, remanufacturables, recanviables,
recarregables, reompibles,
adaptables (ampliables, pleglables, reversibles, apilables,
retràctils, escamotejables,
flexibles, extensibles, modulars, reutilitzables.
Prestacionals i conceptuals:
perdurables, multifuncionals,
eficients, usats, llogats, compartibles.
Aspectes tecnològics:
criteris ambientals de
selecció de fustes.
Unions de fusta
unions de plàstic i
metàliques
tractaments superficials
criteris de selecció de
materials per interiorisme
Quins materials podem
utilitzar en els nostres dissenys?
Llistat de materials
fàcilment reciclabes:
fusta i restes vegetals
materials de construcció (formigó,
àrids, materials ceràmics…)
vidre: SECURIT (no STADIP (per la
làmina d’un altre material que hi ha entremig)
paper i cartró
metalls (ferro, acer, acer
inoxidable, llauna, llautó, coure, alumini)
termoplàstics (polietilentereftalat,
polietilè d’alta densitat, polietilè de baixa densitat,
polipropilè,
poliestirè)
materials naturals (fibres vegetals)
i no sintètics (plàstics amb resines + additius)
Llistat de materials
“ecològics” utilitzats de forma responsable:
fustes naturals/massisses
canya de bambú, manao,
manila, jonc, rotang
fibres naturals
suro
cutxú natural i latex
paper i cartró reciclats
materials petris naturals (pedres calcàries i arenisques, granits,
marbres, alabastre, basalt,pissarra...)
vidre
escaiola i guix
argila cuita
adobe i terra premsada
vernissos i pintures naturals, goma
laca, oli de llinosa, ceres d’abella, encalat
pigments naturals vegetals o
minerals
En definitiva, crec que com a
dissenyadors els nostres projectes no han de
deixar d’ésser
d’una gran qualitat formal, funcional i tecnològica utilitzat i
respectant
el nostres entorn sempre hi quan
seguim, en el que sigui possible, aquests criteris
ecològics.
[¡! veure en www, info, bibliografia, la recerca feta per Neus Casademont
sobre aquest tema)
SOBRE
TECNOLOGIA i COMUNICACIÓ
Pep Trias (p)
Només cal mirar al
nostre voltant per adonar-nos que estem envoltats de tecnologia.
La seva abundancia s’ha fet present sutilment i sembla que no es planteja
la seva
repercusió. Moltes de les nostres activitats quotidianes no tindrien
lloc sense la
tecnologia i això és positiu en principi, però jo vull
plantejar-ho. Com evidència,
l’informàtica s’ha convertit, en la nostra feina de
dissenyadors, com un instrument,
com el nostre llapis, però . . .
quantes vegades les nostres idees es queden reduïdes
per les seves limitacions? No és realment preocupant que les nostres
activitats queden
subeditades als esquemes de la tecnologia? Entro així al significat de
les coses,
que actualment, i cada vegada més es veu interferit per la tecnologia.
Potser fer-ne teoria avui
dia és massa recent i fa falta una visió en perspectiva,
però realment no es qüestiona en gran part. La tecnologia és
poder de canvi, de la
manera de treballar, de comunicant-se …
I fins i tot de canviar
la manera de veure i pensar les coses. I això ràpid està
dit.
Plantejo la fàcil
qüestió, la tecnologia està concebuda per al servei de
l’home
o realment ens veiem obligats a fer una submissió davant el seu poder?
L’ideal ha de ser
l’equilibri d’igualtat entre home i tecnologia, i no anteposar mai
la
tecnologia davant l’home. Al cap i a la fi, la tecnologia no és
res més que un sistema
d’ordenació concebut per la mateixa mà de l’home,
però … quins criteris s’han d’utilitzar?
Són realment criteris humanitaris?
No vull tampoc fer un
acte terrorista contra la tecnologia perque és absurd, però
simplement vull exposar un altre punt de vista. No creieu que la tecnologia ens
està
allunyant cada vegada més del món real, del món sensible,
i ens endinsa en un modus
vivendi esquematitzat?
Entraria a especular
sobre com hauria de ser, com a forma ideal, aquesta relació
entre home i tecnologia, des de la meva humilitat. Aquí és on el
disseny ha de fer-ne
camp de reflexió. Penso jo que els tècnics encarregats de
desenvolupar aquesta
tecnologia han de cooperar amb un equip interdisciplinari. Un equip on els
dissenyadors
han de fer de pont entre l’home i la tecnologia. Fer-la senzilla, fer-la
amb sensibilitat
humana, fer-la pensant amb una repercusió posterior. A nivell
pràctic seria estudiar els
hàbits de l’usuari i les seves necessitats per convertir les
maquines amb instruments
humans. És difícil dotar els objectes tecnològics
d’una imatge comunicativa o l’usuari
reconegui en aquell objecte el que realment li ofereix. En la meva
experiència de disseny
de producte, ho he intentat reflexar en els projectes que es tractaven de dotar
d’imatge a
la tecnologia. Concretament amb el projecte de fer un equip de música,
vaig partir de la
reflexió de que l’usuari únicament necessitava
música i no pas un objecte que ocupés un
lloc important a la seva casa. Volia així un objecte mut, una caixa que
contingués música
però que alhora comuniqués que volia extreure música.
Aquest fet seria
anecdòtic en el meu discurs, però no sé si realment la
tecnologia
convertida en forma d’objecte s’ha qüestionat la
repercussió que pot ocasionar un excès
i una acumulació d’objectes tencològics.
Des de la meva
visió el futur de la tecnologia ha d’anar cap a
l’invisibilitat. El disseny
i la tecnologia té la possibilitat d’escollir entre convertir-se
en protagonista o pensar en un
usuari que raona per ell mateix i que realment necessita coses més
senzilles, fàcils i
humanes.
Reivindico així
una tornada cap al món sensible i cap una manera de fer pensada per
tot tipus de gent. On el poder de la tecnologia no es converteixi en poder
d’uns pocs sinó
s’apliqui concient d’una realitat que es conforma de moltes
realitats.
La clau seria per mi que
la tecnologia i el disseny es convertissin en únicament amb
un suport anecdòtic. Aquesta sort crec que està en gran part a
mans dels dissenyadors,
que d’acord amb un industria tecnològica, han d’aconseguir
fer la vida de totes les
societats més rica en vida i més pobre en imposicions
teóriques allunyades de les
necessitats quotidianes.
SOBRE
EL CONCEPTE
12.2000
Jordi Martinez (p)
Sovint llegim com a definicions d’aquesta paraula:
. idea abstracte, general.
. noció general que resulta d’una
concepció de la ment, com l’espai i el temps.
. idea mental expressada en un mot, i aquest mot
mateix.
Ni la filosofia ni la lògica han pogut
concretar més la convenció de com definir el mot
‘concepte’; el seu referent mental
ja és bastant abstracte, però encara ho és més quan
fem
valer les definicions anteriors.
Potser l’equivocació és la
manera d’entendre aquest mot. Per poder fer jo una aproximació
necessito, no entendre’l, sino sentir-lo,
que és com realment crec que podré fer veure’m el
que és “concepte”.
¿? Com podria definir per a mi aquest
terme?
. puresa (100 %)
.
sense subordinació exterior (n : i la cultura, la tradició … no
influeix?)
. per si sol (allò que és
manté) (n
: els conceptes també tenen història …)
. equilibri (n : absolut? relatiu?)
. fil conductor (n : el contingut?)
. que tots ho tenen (n : qui? què?)
. essència (n : què és
essència?)
Aquest seguit de idees em fa resumir-ho tot en una idea més concreta. En un
procès
analític, allò que em queda al final i manté el
mateix significat que al principi és el concepte;
de forma que potser el concepte és allò que dóna
significat a les coses, i les coses un pur
reflex.
1.2001
Raquel Valls (p)
Concepte, Idea
El concepte és per a mi,
l’essència. Aquesta és molt important, millor dit,
el més important (en el camp del disseny).
Aquest concepte es manifesta en totes les parts
que formen un disseny, un projecte,
i per tant, aquest s’ha de basar en una
bona idea.
A nosaltres, els dissenyadors, se’ns
presenta un briefing a partir del qual hem de dissenyar
quelcom.
Dissenyar implica idear, és a dir, crear
una idea, un concepte, i a partir d’aquest, haurem
d’estructurar el projecte. Evidentment,
també ens hem de fixar en la forma, la funció, l’entorn,
i per tant, la finalitat; però aquestes
ja vénen gairebé soles i amb coherència si es parteix
d’una bona idea.
El gran problema, per tant, és trobar la
BONA IDEA, el BON CONCEPTE.
La manera ideal de realitzar un projecte
és, per a mi, a partir d’una bona idea que t’ha vingut
al cap de manera espontània. El que
succeeix en realitat és juts el contrari. Se’ns proposa un
projecte i l’hem de realitzar, hem de
buscar el concepte. D’aquesta manera el què passa és
que no sempre sorgeixen bones idees. Hi ha
idees, dolentes, idees correctes i idees
mediocres.
Crec que un bon concepte és dificil de
trobar, i no es pot aconseguir seguint unes pautes,
sinó que té un component que
prové de l’atzar. Un dia, en una situació concreta,
l’estat
personal de cadascú, etc., influeixen en
la recerca de la idea.
És per això que hi ha dissenys
correctes i vàlits, però n’hi ha d’altres que tenen al darrera
una idea “collonuda”, i que per
tant, són genials.
SOBRE L’ OBJECTE
1.2001
Vanessa Carrés (p)
Sobre
l’Objecte
à sinònims: cosa,
andròmina, fòtil, estri, trast. / fi, finalitat, propòsit,
intenció.
à definició: Cosa material en tant
que s’ofereix als nostres sentits. Imatges d’objectes.
Cosa que s’ofereix
al pensament, de la qual es pren com a fi d’una acció,
d’un
esforç.
Aquestes són les paraules i defincions
sobre “objecte” que podem trobar en qualsevol
diccionari. De tot això, es pot extreure
que un objecte no deixa de ser una cosa material,
que sempre té una finalitat o
propòsit concret.
Pensant en aquests termes, penso que realment
tots els objectes que ens envolten tenen
una finalitat de ser, encara que moltes vegades,
per a moltes persones, pot passar
desapercebuda.
Quan parlo de que un objecte té una
finalitat, és que aquest tant pot tractar-se d’un estri o
eina útil per a utilitzar-se, o que
només serveixi per a ser contemplat, que no deixa de ser
una finalitat, però potser no tan
palpable com les altres.
Com a futura
dissenyadora de producte, crec en la gran importància de l’objecte
per a totes
les persones.
Tots ens rodegem, vivim envoltats
d’objectes per tot arreu, allà on anem, sempre hi ha
objectes, les nostres vivències es basen
en l’observació i utilització d’aquests. Per la
nostra
naturalesa no podem imaginar la vida tal com
és sense pensar amb els objectes,
si no hi haguessin objectes, tot el que coneixem
fins ara, canviaria.
Cal pensar també, que l’home,
instintivament, i quasi sense adonar-se, ha creat,
des dels seus inicis, petits objectes, estris,
per facilitar-se la vida i fer-la més cómoda.
L’objecte és matèria,
és alguna cosa concreta, que per nosaltres és la realitat,
allò palpable,
i els necessitem per creure en ella.
El poder que tenen els objectes és tan
gran que sovint les persones podem associar
o representar a una altra per mitjà
d’aquests, com podria ser qualsevol objecte de culte o
algun obsequi que ens hagin fet i el guardem amb
il.lusió. I és aquest un dels factors més
importants, i és que un objecte pot
emocionar-nos i exaltar els nostres sentiments,
tal com si es tractés verdaderament
d’una persona.
Aquest punt fa que haguem de reflexionar sobre
això. Fins
en quin punt és tan important
els sentiments despertats per una persona o
els despertats per un objecte?
1.2001
Mireia Vilaseca Lázaro (i)
Sobre l’objecte
Jo no sóc de disseny de producte, sóc
d’interiors i penso que per nosaltres l’objecte
també és important.
L’objecte és tot allò que podem veure i
tocar amb les pròpies mans, que podem distribuir
dins d’un espai determinat. Per a mi, un objecte
és una forma estètica o no, segons els gust
de cada persona, que pot ser útil o decoratiu, i en
cas que sigui útil cada objecte sol.luciona
diferents necessitats.
Penso que el dissenyador juga amb els objectes, els pinta,
els mou,
els combina els uns amb els altres …
L’objecte és sobretot una cosa.
2.01
Marta Bros (i)
La Bellesa
La bellesa és un concepte d’allò
més relatiu. El diccionari defineix la bellesa com: conjunt de
gràcies i qualitats que, manifestades sensiblement,
provoquen un sentiment d’admiració,
un delit. Allò que és bell. En certa manera la
definició és ben sencilla, la bellesa no deixa de
ser una
provocació de l’objecte a
la persona que
mira. No crec doncs, que aquesta sigui
només una característica de l’objecte
que és obserbat, sinó també de la persona que el
mira. La bellesa és doncs, la mera reacció plaent que té una persona quan
observa un
objecte.
Ara bé, si la bellesa no és només una
característica intrínseca de l’objecte en si, quina
és
aquesta provocació que és perceptible. Ha
d’haver-hi un per què? Ha d’haver-hi una raó que
expliqui el com un objecte provoquei aquesta reacció
a tantes persones, com ara un quadre
de Goya o el David de Miquel Àngel.
Hi ha una teoria que diu que la bellesa d’un objecte
va estrictament lligada a la funcionalitat i
convivència
de l’objecte en sí, és a dir
l’adeqüació.
Un objecte té sempre la seva utilitat, ha estat creat
bé per l’home o per la natura amb un
objectiu, una funció; doncs bé, per aquest
motiu tindrà un tamany concret i unes formes
concretes. L’ull humà quan observa un objecte,
per exemple una columna, conscient o
inconscientment té al cap quina és la seva
funció, el motiu pel qual ha estat creada: soportar
un gran pes. Llavors quan no existeix aquesta relació
entre l’adeqüació i la forma, la vista
humana percep aquest desequilibri i aicò provoca un
desconcert que afecta a la bellesa que
despren l’objecte i que percep l’ull; quan la
columna que nosaltres observem està
excessivament decorada i les seves dimensions no són
les adequades i ens transmet la idea
de debilitat, ens desagrada quan la veiem soportant un gran
volum. De vegades en l’art
aquesta llei de la desproporcionalitat no s’ha seguit
al peu de la lletra, un exemple n’és
l’Hércules de Glicón. L’autor
volia representar aquest personatge de complexitat forta i
per aquest motiu va exagerar certes parts del cos perque
facilitessin aquesta sensació:
l’esquena, el pit i els ombros, i en canvi va anar
disminuint les parts inferiors fins els peus.
En aquest cas la desproporcionalitat va ser encertada, si
que existia l’equilibri que fa que
un objecte sigui agradable i bell als ulls de
l’observador.
Per tant, la bellesa d’un
objecte és directament proporcional a l’armonia i equilibri que
aquest
despren ???
Crec que si pot ser un factor
important, però de vegades precisament aquesta falta
d’adeqüació
o de desconcert i d’inquietut
poden ser també el motiu de bellesa d’un objecte, com ara la
irracionalitat dels quadres de
Dalí o la desproporció de les escultures de Chillida.
La bellesa és tant
subjectiva.
Mireia Vallés Barbany (p)
Idea
d’Objecte
Forces vegades he utilitzat les paraules “Idea
d’objecte”, però fins avui no havia
reflexionat sobre quin és el seu veritable significat.
En el meu entendre la
idea és la forma perfecte, i tot el que això comporta.
El concepte d’idea realcionat amb el
concepte de perfecció, de bé, etc. …, ens ve de molt
lluny. Podriem dir que en aquest sentit el
significat que arrosseguen aquestes dues paraules
juntes, s’escapa una mica de
l’enteniment d’algunes persones.
Amb això no vull
idr que hi hagi gent culta o inculta, sinó que simplement el significat
de les paraules varia segons el context on es
trobin. Moltes vegades correm el perill d’utilitzar
mots que tenen un significat molt profund, dins
d’un context en que simplement estem
utilitzan la seva aparença, és a
dir, el seu significat més superflu.
Ara bé, si
algú em preguntes què és l’idea d’un objecte,
li respondria que és aquella
forma que s’apareix en l’espai
mental d’un dissenyador. És un concepte formal, però no
perceptible. És la meravellosa
visió d’un objecte perdurable en el temps.
SOBRE FORMA I
FUNCIÓ
2.01
Diego Ramos (p)
QUÈ
ÉS FORMA?
QUÈ
ÉS FUNCIÓ?
FORMA: Figura
exterior de un cos.
FUNCIÓ: Capacitat d’acció.
Existeix una forma sense funció?
És possible realitzar una forma sense
funció?
És possible realitzar una funció
sense forma?
En el món actual, la relació d’aquests dos elements,
cada cop està més deslligada, això és
degut possiblement a l’existència d’un nou art que ha
trencat barreres i conceptes, i al fet que
les noves tecnologies ens aporten nous coneixements de manera
exponencial.
Aquest nou art és capaç de crear formes que són per
si soles, sense necessitat d’una funció,
al mateix temps que les noves tecnologies ens permeten accions sense una
forma definida.
En l’àmbit del disseny, trobem que aquest dos termes es
relacionen i creen un objecte,
és a dir, una funció més una forma esdevé un
objecte, aquest objecte és la representació
formal d’una funció.
La creació d’un objecte té dos camins possibles: en
el primer cas ens trobem amb una funció
determinada a la qual li em d’afegir una forma per a crear un
objecte. El segon cas és l’invers
al primer, tenim primer una forma i després li afegim una
funció.
Existeix una única forma per a una única funció?
En un món on el reciclatge, la diversitat i el moviment continu
de cultures i experiències,
aquesta idea de unitat funcional i formal està
pràcticament en extinció. La movilitat dels
objectes ens permet, investigar cada cop més sobre les formes,
per què les taules han de
tindre punts de recolzamente inferiors?, per què no pot estar
penjada del sostre? o a través
d’ones magnètiques?
La descontextualització tradicional de les formes ens permet
una creació lliure,
que al mateix temps fa que els objectes evolucionin, i crear noves
formes i funcions.
Existeix una forma idonea per a una funció?
En el moment en que no existeix una persona igual a un altre, no pot existir
una forma
determinada per a una funció, les diferents
característiques de cada usuari, fan que tothom
tingui una forma ideal i perfecte, adequada, a cada funció, una
forma ajustada a les seves
necessitats i a les seves capacitats volumètriques i lògiques.
Al mateix temps, nosaltres com a persones individuals que som, pertanyem
a un grup social
que ens afecta i ens influeix, i a l’hora de crear formes i
funcions, ens veiem
bàsicament
afectats per aquests i apliquem aquest llenguatge formal i conceptual en els nostres
projectes.
L’objecte ideal seria aquell objecte mutable, canviant, que
s’adaptés a cada individu i
situació, un objecte amb una funció dessignada
però de forma canviant, depenent del
seu usuari.
2.01
Eva Tramunt (i)
Disseny i funcionalitat, un repte difícil d’assolir
Ciutats com
Barcelona han vist com el Disseny ha anat prenent força fins arribar a
ser
un element diferenciador de la ciutat. Nous artistes, noves formes, nous
corrents, nous
materials, han anat vestint una ciutat ja per si avantguardista,
convertint-la en capdavantera
en aquest sector. Tot i això, el Disseny és encara vist
com una cosa exepcional, de “alto
estanding”, alguna cosa extra en la vida quotidiana. És
encara molt corrent sentir davant una
nova instal.lació o un nou objecte preguntes com ara: Què
és això? Quina sera la seva
utilitat? … Posicionant-lo ja des d’un principi en un altre
grup de “coses” poc corrents.
Aquest
és un tema que trobo interessant a discutir: Què passa, és
que tot allò de disseny
no és apte per al us quotidià? Països com Noruega,
Suècia o Finlandia, viuen el Disseny com
una necessitat bàsica i elemental per al confort, un element que
permet una millor qualitat de
vida. Es tracta d’un element a l’abast de tothom i per tant
gens elitista. Aquest fet em porta a
reflexionar, i a pensar que, potser sovint els nostres Dissenyadors han
volgut donar massa
importància a l’aparença física de les coses,
perdent per moments la funció per a les quals
estaven dissenyades.
No és d’extranyar, (i crec que amb més o menys grau
tots ho hem pogut experimentar),
trobar utensilis on la seva funcionalitat és difícil
d’esbrinar, si és que la tenen.
És cert
també, que poc a poc ens anem adonat que aquest tipus de Disseny no es
ven,
o es ven poc, i per tant està condenat al fracàs.
Quina
és doncs la finalitat del bon Dissenyador?
Crec que trobar el difícil equilibri entre forma i funció,
dos conceptes difícils de definir i
treballats al llarg d’aquesta assignatura. Potser, molts
dissenyadors haurien d’interessar-se
per aquests conceptes abans de posar-se a cobrir una aparent necessitat,
i a partir d’aquí,
buscar l’equilibri necessari per a crear un objecte o espai.
Aquest és també un tema aplicable
a la filosofia d’Eina, on crec que ja des d’un bon principi
han volgut resaltar massa la forma
de les coses, el Disseny, l’Estètica, la Originalitat i
Exclusivitat, deixant massa arraconat tot el
tema funcional, pràctic i perque no, més realista. El
món en general atravessa una època de
canvi on es plantegen nous materials per a ser utilitzats.
L’Ecologia i el Medi Ambient són
temes d’actualitat necessaris per a un bon desenvolupament
empresarial. Però aquest és ja
un altre llarg tema de discusió.
En resum diria que, el bon Dissenyador hauria de saber perdre una mica
aquest egoisme
d’originalitat i escoltar el món i tots aquells que el
formen, i potser així arribaria a solucionar
més satisfactòriament les seves necessitats reals.
Però suposo que aquesta és una difícil
tasca que no tothom està capacitat a acceptar.
SOBRE ORDRE
i CAOS
14.2.01
Sílvia Santaeugènia (i)
Sobre l’ordre.
Ordre: 1. Arranjament, disposició regular de les coses, les unes
amb relació a les altres.
2. Succesió metòdica, fixada. 3. Grup important i distint
en un conjunt, en una classificació.
Més difícil començar a definir ‘ordre’.
Podria relacionar aquest concepte amb el d’equilibri,
harmonia., pauta, però mentre escric les primeres línies
constato que està també íntimament
lligat a la idea de caos i desequilibri.
La idea d’ordre es mou en el relativisme. És una
percepció instintiva que assimilem com un
concepte metal i, per tant, és subjectiva. Cada època
genera una nova concepció de l’ordre a
partir de les pautes culturals del moment. La nova manera
d’entendre l’ordre ajuda a
diferenciar una societat respecte a les precedents.
On acaba l’ordre comença el caos? La frontera que divideix
ordre i caos, equilibri i
desequilibri no existeix. Caos i desordre no són paraules
antònimes d’ordre. El desordre i el
caos poden ser ordre vistos des d’una altra perspectiva.
L’equilibri trencat també pot ser
ordre. Per tant, pot existir ordre dins del caos. Això em fa
pensar que ens movem
constantment entre l’ordre i el caos. Com s’explica
sinó que puguis gairebé instintivament
ordenar una planta arquitectònica i que contràriament no
aconsegueixis ser ordenat amb les
teves coses?
L’ordre mental traslladat a l’espai físic ens
dóna un espai ordenat. Aquesta ordenació de
l’espai no es percep només amb la distribució
sinó que també pot venir regida per un ordre
cromàtic, compositiu, del materials … Quan dissenyem un
espai estem creant un equilibri
entre aquestes parts. Considero que tothom té dins seu una
necessitat d’ordre. Cerquem
l’ordre perque ens hi sentim cómodes. Davant una pintura
abstracta on regna un aparent
caos de taque, el nostre ull en farà una lectura cercant un
ordre, un ritme. Llavors,
assimilarem el caos a través d’un ordre.
Ordre i caos; equilibri i desequilibri. Són conceptes
indissociables i per tant concloc afirmant
que es donen a la vegada.
2.01
Sebastià Brossa (i)
Ordre i Desordre: Caos.
L’ordre sempre ha estat concebut com la perfecció
d’un ritme o una seqüència de fets.
L’ordre actua de desencadenat d’una progressió.
És un resultat perfecte, si més no,
que no es pot qüestionar. Ambigu. Arriba a ésser aburrit.
Pesat. Inaguantable, agoviant.
Degradat. Inexpressiu. Fred. Inanimat.
L’equilibri és l’harmonia de
tots els punts d’un cos. Cada cosa està en el seu lloc.
La composició és correcta. Acava
essent impenetrable. Si es vol ésser original,
és molt difícil aconseguir-ho amb
un ordre simplement formal.
Estic d’acord que l’ordre sempre
està present, perque sempre va unit al desordre.
Crec que l’ideal és establir una
comunicació entre ordre i desordre. Quan es projecta
un espai o una progressió de volums, el
que fa sentir-lo i ens el fa disfrutar és el desordre.
No tan sols aparent. El desordre crea
opinió, crea recorreguts, una guía que sempre et pot
mostrar un camí totalment nou.
Però clar, cadascun d’aquests camins o interpretacions
segueixen unes pautes, un procès, una
ordre. És aquesta la millor manera de concebre
un ambient, un medi per on ens movem i
n’aprenem, l’usem i experimentem. L’interacció
en aquest espai, ens crea en principi la
sensació d’un lloc desordenat, però intrínsecament
desxifrem l’ordre. En un sempre hi ha
l’altre, encara que sigui a nivell quasi criptogràfic.
Tot això defineix una
constel.lació d’elements que es van repetint, molt distanciats
(o en alguns casos més evidents, no), es
van alternant de forma seriada, i sempre tard
o d’hora, torna a agafar la
freqüència tal on l’haviem deixat. Tard o d’hora tot
s’acava i torna
a començar. Sempre hi ha una altra
oportunitat. Això és
inevitablement el CAOS.
SOBRE L’ ESPAI
2.01
Marta Bonet i Papell (i)
Reflexió sobre l’espai
“Si,
amb una fi determinada, separem, limitem, i traslladem a escala humana una part
de l’espai il.limitat,
obtindrem
(si tot va bé) un fragment d’espai convertit a la vida en forma de
realitat. D’aquesta manera
s’integra
al nostre sistema un segment especial de l’espai.”
Gerrit Rietveld, 1957
Amb aquestes paraules definia Rietveld el que era per a ell
l’espai arquitectònic.
La manifestació més clara d’aquestes paraules
és la Casa Schröeder.
L’aspecte que més es pot destacar d’aquesta
construcció, és la independència visual
de les seves parts que s’ha assolit mitjançant
l’ús de components que es solapen,
la utilització del color per tal d’accentuar
l’identitat del diferents elements i la separació
física dels plans.
L’efecte global que assoleix
l’arquitecte és el d’ingravidesa i apertura. La cas no
és
concebuda com a una massa monolítica i
cúbica, sinó com a un conjunt de plans i línies
que semblen estar suspesos a l’espai.
De la mateixa manera que és concebut
l’espai exterior, s’ha pensat l’espai interior,
on només hi ha dos elements fixes: el
dels serveis i el del forat de l’escala; la resta de
l’espai està organitzat per
mitjà de plans que es corren i permeten diferents distribucions,
adaptant la vivenda a les necessitats dels usuaris.
Podríem dir que la Casa Schröeder
pal.lesa un estudi espaial que s’explica per sí mateix;
Rietveld hi empra els colors primaris i els
neutres (blanc, negre i gris) amb la finalitat de
subratllar la identitat de cada pla.
Crec que les paraules de Rietveld són
prou encertades; les construccions arquitectòniques
no són res més que la
delimitació d’un espai a l’escala necessària. Segons
la tipologia de la
construcció, s’adquireixen unes
dimensions i unes formes determinades: una masia, un
edifici de vivendes, un edifici
d’oficines, un centre comercial, el projecte d’una ciutat-edifici
…
Com a exemple, podríem parlar de la
diferència abismal entre el MACBA i el Guggenheim
de Bilbao; en ambdós casos s’ha
delimitat l’espai, però de maneres ben diferents, tant a
nivell d’escala, com de forma, color,
materials, … i això és el que ens permet definir a cada
arquitecte i englobar-los dins d’estils
diferents.
Segons si parlem d’arquitectura,
interiorisme o escultura s’adquireixen unes proporcions
determinades. De tal manera que tot es resumeix
en una qüestió d’escala, de composició
de l’espai, de tria dels materials i
colors, així com de les formes, que és el que ens permet
establir les diferents tendències i el
que és característic de cada creador.
SOBRE EL DISSENY
2.01
Maiol Peña (g)
Què
és el disseny?
Dificil pregunta, si senyor . . . El disseny és un concepte molt
abstracte i molt concret
a la vegada. Tothom sap que vol dir
“dissenyar” en termes generals, però els problemes
apareixen quan s’intenta acotar una mica
més el significat.
Per a la gent, disseny vol dir fer dibuixets, no
va més enllà. No comprenen tota la feina que
hi ha darrera aquests “dibuixets” i
és difícil fer-ho entendre. El disseny té una part molt
important d’estètica, però
que s’ha de complementar amb conceptes, amb idees;
sinó aquest disseny es converteix en un
simple dibuix. I és aquí on ens trobem el gran
problema; per a la gran majoria de gent l’estètica
ja és disseny.
Un dissenyador ha de saber comunicar un concepte
fent servir l’estètica. L’estètica li dóna
els recursos necessaris per tal de poder
comunicar, però aquest missatge no és estètica en
si mateix. És o hauria de ser un
concepte.
Què
és dissenyar?
Dissenyar és conceptualitzar. Trobar un problema, analitzar-lo i
intentar resoldre’l.
Però això no sempre és fàcil, ja que, a la
dificultat que ja de per sí comporta un problema,
hem d’afegir els elements externs que encara dificulten més
la resolució d’aquest. Hi ha
diferents tipus de problemes amb els que es troba un dissenyador a
l’hora de dissenyar.
Primerament, el problema que el dissenyador està intentant
resoldre, normalment ve donat
per un client. Aquest client és el que posa les condicions, les
limitacions, etc. … .
El client és ja la primera dificultat a superar. Entendre el que
vol, establir una comunicación
amb ell, intentar que ell no intenti imposar elements simplement
estètics del seu gust (cosa
que passa sovint).
Una altra dificultat a l’hora de dissenyar
seria haver de tenir en compte totes les limitacions
tècniques que tinguin els suports o els
materials que el dissenyador cregui convenient fer
servir. No tot és realitzable sempre i de
la manera que un vol.
En definitiva, dissenyar no és tant
fàcil com la gent creu. És una activitat que requereix
esforç
mental (de vegades més esgotador que
l’esforç físic) i dedicación quotidiana constant,
això vol dir que el dissenyador sempre
està pensant en els seus projectes.
14.2.01
Gemma Terol Garcia (g)
Què
és el disseny?
És
difícil definir què és el disseny, però encara que
sembla estar molt pròxim a l’art,
aquest produeix obres per ser contemplades i treure les teves
pròpies conclusions o
fer-te pensar, mentres que el disseny produeix obres per ser habitades,
usades, vestides
o llegides.
Una cosa està clara, tots dos, artista i dissenyador, fan un
treball creatiu, però el
dissenyador, està subjecte a un
encàrrec precís i a uns condicionants complexos.
Un professional del disseny ha de ser
capaç de comprendre i analitzar els problemes
que se li plantegen, ha d’estar preparat
per discutir-los i negociar-los amb els clients
que posen uns condionants que fan que cada
treball sigui un repte.
Al disseny, el dibuix no és una disciplina com a fi en si
mateixa, sinó que és un mitjà
de creació i elaboració
d’idees i conceptes. Així tots els dibuixos que es puguin arribar
a fer tenen un objectiu funcional.
Per mi el disseny gràfic en concret, és un mitjà
pel qual pots emitir missatjes visuals.
Una manera de configurar
l’informació i la comunicació. Ha de ser molt directe,
amb claretat i els elements (tipografia,
imatges, …) justos.
Dintre de totes les arees del disseny gràfic, cada una ha de
complir uns requisits.
Així la compaginació d’un
llibre ha de ser clara i hem d’aconseguir que qui el llegeixi
no el deixi perque li resulta cansat de llegir.
El disseny d’una imatge corporativa ha
d’aconseguir comunicar els valors de
l’entitat que representa, convertir-se en el seu element
identificador, ser recordat fàcilment,
ser resistent al pas del temps, ser comprensible i
aplicable a diferents mètodes.
L’elaboració d’un packaging, no és fer una
envàs maco i
ja està. És important que sigui
bonic, perque atreurà més la gent, però també ha
d’estar molt
ben aplicada la gràfica dintre
l’estètica establerta del tipus de producte que contè,
perque si
la gent no té clar el què
és, no el comprarà … . I així a totes les diferents
aplicacions del
disseny gràfic, trobariem unes
“normes” a complir perque fos un bon disseny. Totes es
resumirien en que el disseny gràfic
és una forma de transmetre missatges sense so, sense
comunicació verbal. És una
comunicació completament visual, per tant ha de ser molt estricta
perque es pugui donar una bona conexió
entre l’emissor (el producte del tipus que sigui que
es vol vendre o donar a conèixer) i el receptor
(la persona que l’interessa aquest producte).
Pensant detingudament, m’he adonat, que el disseny, com s’ha
parlat a classe, si que pot
ser una mica frívol perque la finalitat
és vendre, (d’una forma que
penso que és molt maca,
perque sinó ho hagués estudiat
això) però vendre. I moltes vegades es pot donar el cas que
pel que venen, et facin treballar un projecte
amb un missatge no coherent amb els teus ideals
i principis.
Per mi abans d’arribar a l’escola, un objecte de disseny era una cosa maca.
Estava convençuda que anava a estudiar
com fer coses maques i ja està.
Aquest concepte d’objecte de disseny igual
a bonic, està arrelat a la gent quan es
refereixen a productes industrials. Però
ni el gràfic, ni l’industrial, ni l’interior, han de ser
simplement estètics, perque això
estaria més proper a l’art.
El disseny implica una funcionalitat. Evidentment una cosa funcional
serà millor
si és maca perque a més,
cridarà l’atenció de la gent. Per tant, penso que
l’adjectiu què millor
li va és, a més de la
imprescindible funcionalitat, que sigui atractiu i tot tingui una armonia.
Finalment, crec, que per mi, estudiant d’últim curs de
disseny gràfic, la comunicació visual,
la puc trobar a les coses més
quotidianes. Com va vestida una persona, quin ambient respira
la seva casa … . Tot acaba donant un
missatge, que crea les conexions i afinitats entre
persones. Però això ja és
porta del disseny a una opinió molt personal.
[n: com artista >>> vigileu quan parleu d’art . . . en tant que “espectadors”;
l’estètica, en l’art, té la mateixa funció que
en el disseny]
2.01
David Flores (g)
(…)
La revista, el boli, el periódico, el cd de música, el
paquete de kleenex y el de tabaco,
la carne, la boca del metro, etc… el diseño implica la intervención en el
entorno,
en el atrezzo de la vida diaria, lo que convierte en mi opinión
al diseñador en una figura
de utilidad pública; recuerdo haber leído una
anécdota de Alberto Corazón (diseñador
gráfico) en que contaba como estando en una gasolinera, al ir a
pagar con la tarjeta,
el tipo que le cobraba al ver el nombre de la tarjeta le preguntó
si era diseñador gráfico,
resultó que el gasolinero había conseguido entender el
mapa y los horarios de los trenes
gracias a un trabajo de Alberto Corazón y se había mirado
el pie de imprenta para saber
quien era el diseñador.
Es a esto a lo que me refiero, al compromiso del
diseñador con el destinatario del mensaje,
no sólo con el producto que se
diseña y su venta, sino con quien lo recibe, como ejemplo la
comunicación del Ayuntamiento de
Barcelona, cuando ves una camioneta de BCNeta
no sólo ves una camioneta de limpieza,
puedes ver el espíritu y las ganas de una ciudad
en mejorarse a sí misma, en modernizarse.
2.01
José Ramón García (p)
La
cuestión del diseño
Mi visión sobre el diseño y mi concepción de
él, puede decirse que se cultivó a raíz de mi
entrada en esta escuela. Antes de ello, no se me había ocurrido
profundizar excesivamente
en el tema; la verdad es que nunca me había planteado
ningún tipo de manifestación artística
dentro del ámbito industrial y de interiores, y sólo
había prestado cierta atención y a nivel
muy básico, a temas más relacionados con el
gráfico.
El paso por esta escuela de diseño me ha
cambiado en este aspecto. Me ha hecho
reflexionar muy a menudo sobre la utilidad, el
entorno y contexto del diseño, relacionándolo
además con el hecho de haber estudiado Producto y planteándome
si realmente había sido
provechoso realizar esta carrera.
Enseguida empecé a advertir la falsedad o
el esnobismo (léase
“pijación”, que proviene de pijo,
que deriva de una persona demasiado atada a las
normas socio-culturales y que aborrece la idea de
quedarse fuera de la parcela de los elegidos) del diseño
dentro de nuestra sociedad.
Por supuesto también me estoy refiriendo
al que detecto en esta misma institución.
Como si el diseño fuera algo que no puede
ser apreciado por cualquiera. Pero el paso de
estos años me ha hecho ver ciertas cosas,
como son el lado humilde y lleno de ilusión de
esta profesión. (hablando de profesión,
más adelante comentaré algo sobre esto)
La intelectualización del diseño
me parece corrupta. El diseño no es únicamente para
entendidos, el diseño es de todos: tanto
del que sabe apreciarlo, como del que no sabe,
tanto del que crea como del que lo usa. El
diseño te hace pensar, te realiza (si eres el que
lo lleva a cabo), y te hace disfrutar (si eres
poseedor). A todo esto, diseño puede ser
cualquier cosa barata o cara, lo que ocurre es
que se acuña el término ‘diseño’ a cosas muy
específicas y puntuales que unos
enterados y pseudo entendidos dicen que son verdadero
diseño, pero el diseño está
en la ilusión y el gusto de cada uno, en las necesidades de
particulares y en las generales, en cosas
pequeñas y grandes.
También quería hablar de la
profesionalización de diseño, ya sea industrial, de interiores o
gráfico. Creo que para ser
diseñador no hace falta abusar de tanta materia vacía y tan
alejada de lo ques el trabajo real. Creo que el
querer crear, utilizar tu imaginación para hacer
cosas nuevas y mejores, leer sobre estos temas,
observar lo que te rodea, es decir, tener
interés, es la mejor manera de ser un
profesional de verdad. Esa es la mejor escuela.
Conozco gente que es mejor diseñador que
yo sin haber hecho la dichosa carrerita.
Yo mismo, que he estudiado producto, estoy
trabajando en ámbitos de diseño gràfico.
Por tanto creo que el diseño es por
excelencia un hobby, que como todo hobby,
si eres bueno, puede acabar desembocando en una
profesión.
Personalemente considero el diseño un
trabajo dinámico y una vía válida para canalizar mi
creatividad. Creo que en general el
diseño es cualquier forma de creación y no únicamente
lo que conciben cuatro mentes consideradas
privilegiadas que algunos tienen a mitificar.
Yo personalmente, no me considero un buen
diseñador, ni que mis trabajos lo sean.
Sólo estoy seguro de una cosa y es que
hay diseños que hago que me gustan y me
realizan como diseñador, persona,
creativo, artista, aficionado, . . .
Y conozco mucha gente a la que le gustan cosas
que hago.
Creo que en mi caso el diseño es un
sistema de autorealización.
Me gusta diseñar de vez en cuando, pero
en general no me atrae demasiado este mundo.
Reconozco que no utilizo mi tiempo para saber
más o aprender más del diseño y que tengo
otras preferencias.
2.01
Joan Castillo (g)
el món del disseny, una visió personal
El món del disseny a Barcelona el formen una
sèrie de vedettes, poques, i molts, moltíssims
homes grisos. També hi ha mercenaris del disseny.
Les vedettes, que són poques, són aquells estudis
o dissenyadors que tenen un nom,
que facturen molt i col·leccionen Laus. Com que els
agrada molt ser vedettes, i els agrada
més encara que els altres no ho siguin, són
amiguets entre ells i presideixen el FAD,
d'aquesta manera s'asseguren seguir col·leccionant
Laus i facturant molt. Com que
s'encarreguen de fer-se autopromoció, tenen els
millors clients, els que més inverteixen en
disseny, i per tant, els que més poden arriscar-se en
fer un disseny innovador. És per això
que els seus productes són més vistosos i
l'excusa perfecte per a tornar-se a regalar un
Laus.
Per altra banda hi ha els homes grisos. Els homes grisos,
com el seu nom indica, no són
vedettes i tenen un nom, però no el coneix
ningú. Lluiten per aquest mercat secundari que no
són les primeres marques i somnien en aconseguir un
dia aquella feina que els catapultará a
l'escenari de les vedettes. Treballen tant bé com
poden malgrat les limitacions que els pot
posar el client, i molts d'ells aconsegueixen grans
resultats, que no tindran mai el ressò
mediàtic que podrien aconseguir amb una primera
marca. El seu principal enemic són els
mercenaris del disseny, que els prenen molts dels possibles
clients a base d'oferir un
producte similar però a uns costos molt inferiors.
I finalment els mercenaris del disseny. Són aquells
que afusellen disseny, que venen disseny
barato i en grans quantitats i els importa tres pitos el que
fan. També facturen molt, perquè
produeixen molt, però en general és
bazòfia. Són aquells que donen mala imatge al sector i
acostuma a estar ple d'intrusisme. Informàtics que
fan disseny web sense cap mena de noció
estètica però amb molta programació,
impressors que creen logotips sense cap mena de
gust ni criteri però a preus que fan riure,... i una
llarga llista d'etcèteres. Com que el camp del
disseny no està regulat per cap òrgan
institucional que sigui capaç d'aglutinar tots els
dissenyadors i a la vegada capaç de vetllar pels seus
interessos per igual, la proliferació de
mercenaris del disseny és un fet que va a
l'alça.
Seria una llàstima que la professió
caigués en aquesta corrupció de mercat. És cert que el
món del disseny va estretament lligat al món
mercantil més pur i dur, però a la vegada,
és l'únic que ajuda a dotar de bellesa aquest
món mercantil. Possiblement aquest sigui
el pensament d'un esteta utòpic quan considero que el
disseny serveix per a fer-nos allò
que ens envolta més bell i més agradable,
més comprensible i més pràctic; quan crec que
l'autèntica funció del disseny és
donar-nos qualitat de vida. Així com ningú no escatima un
duro, quan es parla en termes de la pròpia salut,
invertir en disseny és cuidar la pròpia
imatge, la del propi negoci, la de la pròpia empresa,
i és un deure de tots el fer-ho.
Malgrat tot, però, mentre el mercat del disseny es
regeixi per vedettes, homes grisos i
mercenaris, aquesta idea és impossible perquè
una estructura de vedettes és internament
per al sector, insostenible.
SOBRE ART I DISSENY
Jordi Marinez (p)
Estètica
Tots sabem les diferències entre art i disseny, i
bàsicament, les reconeixem en una de global
que està a l’abast de tothom i que és
molt trivial: l’obra d’art està als museus i el disseny
està
a les tendes, i, el disseny té seriatge i l’art
no; tot i això, no discutirem l’imperi comercial que
la societat monta amb l’explotació de ambdues
coses, des de la vessant kitsch de l’objecte
de l’artista/dissenyador fins al rerafons real dels
mercats de l’art i el disseny (falsificacions,
copies... i tot legal).
Tot i
això en aquest punt vull comentar que aquestes diferències
són, per les aplicacions i
els diferents processos de l’elaboració,
reconeixibles en la majoria de casos, però per origen
històric i antropològic la separació
art/ disseny, artista/ dissenyador (artesà) no és tan clara;
només cal recordar durant el segle XX la retrobada
amb objectes tribals de arreu del món,
que, tot i complir la funcionalitat d’un estri,
contenen una carga espiritual totalment reflexada
en l’ornamentació i necessària per a
ells per el seu caràcter politeista, que l’artista/ artesà
de
la tribu farà, ja que té aquesta sensibilitat, però també per
que li ha ensenyat la seva família,
per tant existeix l’aprenentatge. Però aquests
objectes a l’arribar aquí són tots art per que
compleixen la premissa de ser diferents i no ser
reconeixibles ja que han estat trets de
context (per tant un disseny descontextualitzat pot ser un
objecte d’art).
Fins al
punt que art i disseny parteixen de la mateixa idea, que és
l’expressió d’un mateix,
la satisfacció d’una necessitat, sigui quina
sigui, l’estudi del que ens envolta, i l’aprenentatge
per mimetisme i repetició. Si és comparable a
la paradoxa de l’ou i la gallina, quina expressió
de nosaltres mateixos va sorgir abans l’artesà
o artista? Quan l’Homs sapients tenia fred es
calçava amb pells d’animals que caçava,
però també expressava els pensaments, o la
necessitat de perdurar pintant a les coves, l’instint
de sobreviure... el que fos, però aprèn a
transmetre a les seves mans allò que pensa i fer
així sense saber-ho cultura de comunicació.
Si entenem les dues vessants (artesà i artista) com
necessitats diferents i satisfetes per la
persona adequada, entendrem que l’artesà i
l’artista poden ser la mateixa persona o no,
i art i disseny poden ser la mateixa cosa o no,
dependrà de la voluntat amb que es faci,
tot i que sovint condicionada (pel mercat, per qui ets, pel
que fas, per...), però crec
que sinó
fos així només caldria l’intencionalitat
per classificar les coses, però només el propi autor
podria classificar-se a ell mateix per aconseguir una sola classificació on haurien de
coexistir totes.
Entenem
llavors que existeix una multiplicitat de intencions, que com sabem quasi sempre
és condicionada pel gust de cada un, i, una
combinació llarga de interpretacions, però sense
oblidar, en la realitat tangible, els esquemes preestablerts
que ens anul·laran la voluntat de
crear móns paral·lels on tot és
possible (que un urinari sigui una obra d’art). Per això, per a la
majoria de gent la necessitat de donar un context a les
peces, segons estereotips acumulats,
és necessari, ja que aportarà altres valors
segurs, que ens donarà un pretès criteri, que es
tradueix en la seguretat de reconèixer tot
allò que ens envolta com a classificable; d’aquí que
quan un es troba davant un objecte sense context, creant un
buit de significat, però amb
suficient força com per no tenir ni paraules per
descriure-ho, es troba davant un moment
sublim, que pot no ser assimilable ni entès, i on la
capacitat per classificar no obté resposta
i fa divagar el nostre gust entre un conjunt de sensacions
oposades, però que el gust també
dictarà l’acceptació o no.
Per tant
no és correcte sistematitzar aquestes situacions per tal de
preveure-les, ja que són
imprevisibles, regides per l’atzar i el caos, i
lligades a les persones una a una, i de diferent
manera.
Doncs per disfrutar més d’aquestes situacions
cal no pensar en que hi ha quelcom a
entendre, per que hi és de igual manera , fem el que
fem, es manté i és autònom.