anàlisi i crítica del disseny II EINA 2000-01

tema : LINEA DE COSTA (front litoral, urbanització de la costa)

descripció :

Aquest curs està dedicat a l’anàlisi conceptual del tema en qüestió,

així com a la recerca dels criteris personals pel desenvolupament de la memòria del projecte.

Una part de les classes estaràn centrades en debats, des dels quals s’aprofunditzarà tant en la noció de
límit, frontera, territori, etc.; com en la relació: NATURA-CULTURA;

Així com en les diverses problemàtiques i enfocs que pugui generar el tema al llarg del curs.

Una altra part, estarà destinada als problemes de l’expressió i comunicació dels continguts,

tant orals com a travers de la imatge corporativa o book de cadascú.

objectius :

Desenvolupar la capacitat de recerca d’un tema o motiu prèviament donat.

Desenvolupar la capacitat analítica, crítica i discursiva per tal d’emetre judicis a partir de raonaments propis.

setembre 2000

Amb aquest @-mail responia a l’Octavi Rofes, quan em va demanar que fes una explicació del que

seria ± l’assignatura. Una assignatura nova, que sorgia d’una manca de profunditat en els plantejaments

conceptuals o continguts del PFC, així com del desaparegut curs “d’Eina a la feina”.

Amb la complexitat del que suposa fer 1 x 2; + l’afegit d’estar amb alumnes dels 3 departaments

i de l’últim any; + l’inconvenient de que no vinc de cap branca del disseny, i que per tant no coneixia

ni les problemàtiques existents en l’escola, ni el nivell analític, sintètic i discursiu dels alumnes,
. . . haig de dir que per a mi no ha estat fàcil.
. . . si a + a +, afegim que partia d’uns valors pedagògics poc habituals en aquest entorn acadèmic

i en el sistema educatiu general,. . . . doncs bé . . . la cosa encara es complica més.

Crec que un no aprén a discernir, jutjar i argumentar, memoritzant i repetint esquemes preestablerts que

mai ha viscut o ni tan sols qüestionat. La facultat analítica i sintética de l’enteniment, es desenvolupa de

forma acrítica quan un sols reprodueix, de forma mecànica, aquelles fórmules, esquemes, estereotips o

pre-judicis establerts per la societat del moment. És en la pràctica inmediata del dia a dia, on un apren a

observar, contrastar, reflexionar, raonar, i relativitzar les teories o esquemes de pensaments existents…;

no pensem igual que fa un segle, potser perque la creativitat ímplícita en el pensament, ens porta

sempre més enllà d’allò pre-establert en cada época.

Un prejudici mai més qüestionat pot limitar la possibilitat tant dels individus com de la seva cultura.

La nostra ha estat una cultura espectacularment creativa, pero també fortament acrítica.

Una cosa és analitzar i una altra, fer crítica, la crítica va estretament lligada amb la capacitat d’emetre

judicis, i un judici, alhora, amb la capacitat de discernament dels raonaments, dels motius que ens

porten a fer, dir o pensar una cosa o una altra.

[¡! No és en va que desprès de fer una crítica a la raó pura i a la raó práctica, Kant fes una crítica del judici,

tant o més complexa que les altres]

No és fàcil ni analitzar, ni jutjar, ni establir criteris quan t’ho plantejes des d’un punt de vista quelcom

més ampli que la simple interpretació mecanicista d’un muscle, una neurona, o de qualsevol de les

facultats de l’enteniment.

Dins l’àmbit pedagògic, he preferit començar per allò més bàsic, i curiosament sovint també, més confós

o inadvertit, apel.lant a la memòria de l’experiència continguda en cadascú i a 1 dels trets més característics
de l’humà: el fer-se preguntes.

En aquest sentit, he volgut que els alumnes més que seguir empassant-se continguts estrictament

teórics, cosa que molts d’ells desitjaven, comencessin a “reflexionar i raonar” sobre el seu propi procès

d’aprenentatge i que trobessin els seus propis continguts, duptes, qüestions …; d’aqui l’insistència en el

debat, com a espai propici per al diàleg, l’intercanvi d’opinions, la discusió i la recerca d’opinió.

De la meva part, sols he tractat de provocar una situació, un contexte lo suficientment informal per a que

es “parli”, es “participi”, d’alguna manera, sense por, amb “llibertat”; . . . també, sovint, m’he vist forçada

a provocar preguntes quan el silenci de la son, el cansanci o la perplexitat del no saber què pensar,

venia a omplir l’hora i 45’ que durava “teòricament” la classe.

Incitar a la recerca és difícil quan un no es fa preguntes o no en té l’hàbit, quan s’està més preocupat en

posar la creu que demostra l’assistència a l’aula, o quan no sap encara si “això” va en serio o en broma,

. . . quan un no sap on agafar-se, o com interpretar la informalitat i ambigüitat d’aquell que un contempla

com a “professor”.

Si, . . . han estat classes força disteses, . . . però reconec també, delirants, caòtiques, improvisades al

moment, sortides de l’atzar o l’indeterminisme més opac. Classes no fetes a priori, sino a posteriori,

construides en funció de la disposició dels alumnes a pensar en allò que els motiva a fer disseny,

a ser creatius, …, a anar a l’escola, etc., …. .

No sé quantes vegades hauré repetit: “La classe la feu vosaltres, no jo”, “jo no puc pensar per vosaltres,

ni plantejar-me les preguntes que us interessin per vosaltres, . . . sou vosaltres .” . . .

Buscava l’automotivació, la capacitat de generar quelcom amb un cert grau d’autonomia i llibertat,

no perque t’ho manen, no per aprobar o tindre notable, o per acabar la carrera,

sino perque vols, en tens ganes, curiositat d’apendre, abans que res d’un mateix.

. . . trencar les inercies, la passivitat . . . ha estat dur per mi. Però crec que quelcom s’ha fet,

malgrat l’irregularitat de l’assistència, el fet de començar cada vegada + tard perque la gent

no arriba sino de mica en mica, el repetir les coses 2, i 3, i …, pels que han arribat tard.

Reconec que la meva experiència docent és curta, per això potser m’implico amb un grau de

responsabilitat o de compromís un tant exagerat, fent coses que ningú en mana com aquest dossier,

o aquesta mateixa carta.

Són maneres de fer, . . . i cadascú tria el temps que vol dedicar-li,

i la forma amb la que queda mínimament satisfet.

En el meu cas, suposo que conscient o inconscientment, sentia que com a punt final de la classe,

sols podia recollir quasi bé tot el material escrit per vosaltres mateixos en aquesta assignatura

i donar-li alguna que altra “forma”.

És així com d’aquest caos inicial, que contempla la diversitat d’opinió i estils de pensament de 67

persones, surt aquest dossier, caòtic també, com no!, però menys informe, amb una mica més de cos

i de sentit.

Bé, no sé . . . , . . . ha sortit el que ha sortit.

Tinc la sensació que desprès d’aquests 4 mesos, tant vosaltres com jo estariem en condicions
de començar l’assignatura: Anàlisi i crítica del disseny II ¡!

Ha estat tot un plaer ¡!!!!!! però sobre tot una intensa experiència !

neus buira bcn 22.2.01